Todd Haynes, realitzador de Velvet Goldmine, Lejos del cielo i Carol, adapta un llibre de Brian Selznick, l’autor de La invención de Hugo, portada al cinema per Martin Scorsese. El guió ha estat escrit pel mateix Brian Selznick.
La pel·lícula ens narra dues històries paral·leles. La primera ambientada els anys 70 està protagonitzada per un nen sord a causa d’un accident. Aquest parteix a la recerca del seu pare desconegut després de la mort de la seva mare. La segona, ambientada els anys 20, està protagonitzada per una nena amb discapacitat auditiva que viu amb el seu pare, però que fuig de casa per trobar-se amb la seva mare, una estrella del cinema mut. Ambdós nens viatgen a Nova York en la seva recerca.
Per primera vegada Todd Haynes s’atreveix en un pel·lícula familiar, però sense renunciar a les seva característica de cineasta d’autor. D’aquí la manera tan original de presentar el relat. Haynes ha rodat les dues històries com si formalment s’haguessin rodat en l’època en què s’ambienten. La dels anys 20, muda i en blanc i negre, i la dels anys 70, amb una utilització dels plànols, la fotografia i la música con si talment estiguéssim veient una pel·lícula d’aquella dècada. Veure el Nova York dels 70, perfectament recreat, amb els carrers bruts i delinqüència pels mateixos, com si es tractés d’un film de Charles Bronson, és molt impactant i cinematogràficament molt atractiu. Contrasta encara més amb el protagonista, el nen, passejant sol pels carrers amb els perills que això comporta.
El relat ens presenta a tres protagonistes infantils que els uneix la solitud. Els tres viuen, del tot o en gran part, sense la presència dels seus respectius pares. El tercer nen és fa amic del nen protagonista de la història dels anys 70. És el fill d’un empleat del museu, on hi passa un munt d’hores sol, mentre el seu pare treballa i que es coneix tots els racons de l’edifici.
El museo de las maravillas m’ha agradat, però m’he quedat amb la sensació que podia haver estat una gran pel·lícula, i no ho és. La culpa és en el muntatge i la manera de presentar les dues històries en paral·lel, quan el veritablement important i interessant ho veiem en els anys 70. Les escenes entre els anys 20 i els 70 s’intercalen amb excessiva rapidesa i la història d’una part i una altra és talla excessivament. Aquest muntatge és fallit i pel relat no funciona. L’altra problema, com ja avançava a abans, és que l’interès de la història se situa en els anys 70. Centrar tota la pel·lícula en aquesta dècada hagués estat perfecte, mentre que per explicar la història dels anys 20, amb un flashback hagués estat suficient i la pel·lícula funcionaria millor. El fet de narrar-la a través de dos relats paral·lels la lastra.
Entre els protagonistes trobem a una sempre impecable Julianne Moore i Michelle Williams, en un paper menor. Pel que fa als petits tenim a Millicent Simmonds i Oakes Fegley, aquest últim fantàstic per totes les emocions que transmet.
Malgrat els seus defectes, la continuo recomanant moltíssim, perquè la part dels 70 és esplèndida i el tram final és meravellós. Tota la part de la maqueta de Nova York és preciosa. El museo de las maravillas és d’aquelles pel·lícules que et fan ràbia perquè tenien tots els components per ser una pel·lícula meravellosa i al final es queda a mig camí, tot i el bon gust a la boca en general que deixa.
La pel·lícula ens narra dues històries paral·leles. La primera ambientada els anys 70 està protagonitzada per un nen sord a causa d’un accident. Aquest parteix a la recerca del seu pare desconegut després de la mort de la seva mare. La segona, ambientada els anys 20, està protagonitzada per una nena amb discapacitat auditiva que viu amb el seu pare, però que fuig de casa per trobar-se amb la seva mare, una estrella del cinema mut. Ambdós nens viatgen a Nova York en la seva recerca.
Per primera vegada Todd Haynes s’atreveix en un pel·lícula familiar, però sense renunciar a les seva característica de cineasta d’autor. D’aquí la manera tan original de presentar el relat. Haynes ha rodat les dues històries com si formalment s’haguessin rodat en l’època en què s’ambienten. La dels anys 20, muda i en blanc i negre, i la dels anys 70, amb una utilització dels plànols, la fotografia i la música con si talment estiguéssim veient una pel·lícula d’aquella dècada. Veure el Nova York dels 70, perfectament recreat, amb els carrers bruts i delinqüència pels mateixos, com si es tractés d’un film de Charles Bronson, és molt impactant i cinematogràficament molt atractiu. Contrasta encara més amb el protagonista, el nen, passejant sol pels carrers amb els perills que això comporta.
El relat ens presenta a tres protagonistes infantils que els uneix la solitud. Els tres viuen, del tot o en gran part, sense la presència dels seus respectius pares. El tercer nen és fa amic del nen protagonista de la història dels anys 70. És el fill d’un empleat del museu, on hi passa un munt d’hores sol, mentre el seu pare treballa i que es coneix tots els racons de l’edifici.
El museo de las maravillas m’ha agradat, però m’he quedat amb la sensació que podia haver estat una gran pel·lícula, i no ho és. La culpa és en el muntatge i la manera de presentar les dues històries en paral·lel, quan el veritablement important i interessant ho veiem en els anys 70. Les escenes entre els anys 20 i els 70 s’intercalen amb excessiva rapidesa i la història d’una part i una altra és talla excessivament. Aquest muntatge és fallit i pel relat no funciona. L’altra problema, com ja avançava a abans, és que l’interès de la història se situa en els anys 70. Centrar tota la pel·lícula en aquesta dècada hagués estat perfecte, mentre que per explicar la història dels anys 20, amb un flashback hagués estat suficient i la pel·lícula funcionaria millor. El fet de narrar-la a través de dos relats paral·lels la lastra.
Entre els protagonistes trobem a una sempre impecable Julianne Moore i Michelle Williams, en un paper menor. Pel que fa als petits tenim a Millicent Simmonds i Oakes Fegley, aquest últim fantàstic per totes les emocions que transmet.
Malgrat els seus defectes, la continuo recomanant moltíssim, perquè la part dels 70 és esplèndida i el tram final és meravellós. Tota la part de la maqueta de Nova York és preciosa. El museo de las maravillas és d’aquelles pel·lícules que et fan ràbia perquè tenien tots els components per ser una pel·lícula meravellosa i al final es queda a mig camí, tot i el bon gust a la boca en general que deixa.
- Publicitat -
