Un pis d’estudiants, 4 nacionalitats diferents, i una temàtica conjunta, les vacances de nadal i les festivitats culturals que l’envolten.
Un brasiler, un francès, una xinesa i un català, tots al voltant d’una taula plena de menjar, explicant les diferents tradicions nadalenques dels diferents continents del planeta. El català explicant el que representa per nosaltres els reis i el tió, la Xinesa explicant com per ells el nadal no existeix, el francès i el brasiler expliquen anècdotes sobre les seves experiències amb el Pare Noel i l’amic invisible.
La cara d’il·lusió de tots i cadascú de nosaltres al parlar de les nostres tradicions i cultures, com també la cara de sorpresos al sentir les noves pràctiques culturals mostren aquella part romàntica de la globalització que ens hem perdut. Sabem perfectament, quin és el valor de la mà d’obra a la Xina, però no sabem res de les seves cultures, sabem de les platges i dels carnavals de Brasil però no ens preocupa la desigualtat present ni les seves cultures. Sabem de les fonduies i les creps franceses però no volem sentir a parlar de les dificultats racials en el país.
La globalització ens ha obert les portes d’un món sense fronteres, el problema, és que les nostres societats no estan ni volen estar preparades per una completa globalització. Només, com sempre, ens interessa la llibertat en termes econòmics, no em vist, que un canvi com la globalització podia servir per construir lluites globalitzades, i per fer de la diferència un valor.
Al final, suposo, necessitem més sopars d’estudiants per compartir i relacionar les diferents cultures del món, i no tanta burocràcia i interessos polítics. Necessitem més proximitat i no tanta representació.
