A mi Nadal no m’agrada gens. M’’entristeix. Per la gent que no té família, pels que tenen famílies desestructurades o nocives, pels que no tenen ningú; pels que estan malalts o tenen malalts a casa; pels que acaben de perdre algú estimat, pels que el van perdre ja fa temps però encara l’enyoren com si hagués passat ahir, pels que ja no hi són. Pels que no tenen esperança, i per tots aquells a qui se’ls mengen les preocupacions: els deutes, els problemes, les desgràcies, els que no tenen quasi res per menjar o no tenen casa, els nens que no saben el que és un regal nou, els vells que estan sols.
És allò que deia Salvat-Papasseit:
Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som- Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà plorar
D’aquí a quatre dies ja és Nadal i ja ha començat la cursa frenètica de preparar el menjar, arreglar la casa, engreixar el tió, fer la llista als Reis Mags, tancar temes a la feina i preparar-nos per les vacances, i tant de bo tant de bo, entre tant anar i venir i planificar, intentar ni que sigui trobar un forat per trucar els coneguts que ho estan passant malament, picar els que no veuràs, convidar algú a casa perquè no estigui sol, enrecordar-te dels que no hi seran.
