Si ets de les persones que adoren el cafè, saps amb tota seguretat que prendre un cafè implica sempre quelcom més que el fet de degustar dins d’una tassa, d’un got de vidre, amb gel o sense, amb llet, curt o llarg, una beguda que és atemporal i sempre benvinguda, sigui de nit, de dia, de tarda, al vespre o de nit. L’important ja no és el cafè, sinó com te’l prens i on. A vegades, inclús amb qui.
I els que ho gaudim o intentem gaudir de tot, no podem deixar de pensar, de percebre, que aquell cafè que aromatitza els nostres sentits i ens posa uns punts suspensius a una vetllada romàntica sota la lluna plena que il·lumina el cel del Parador d’Aiguablava, a Begur, aquell altre que marca el punt i a part d’un àpat al costat d’una de les platges més boniques de la Costa Brava, Sa Conca, a Platja d’Aro, o el que ens vam prendre a la Rambla de Sant Feliu de Guíxols quasi bé al vespre, acompanyat d’un delicat croissant de xocolata negra, serà segur, el nostre penúltim cafè.
I igual que el cafè, els racons del nostre Empordà, oloren a sal i a herba, a fang i a pluja, a fusta i a veritat, i igual que el cafè, tenen la seva identitat pròpia i per molt que repetim un dinar a cal Metges o a Can Segura, o un refrigeri a la terrassa de qualsevol indret de Palafrugell o una passejada a vora de mar a Iafranc, quan el Gitanoja dorm, ens queda aquell regust únic de que hem de tornar i repetir, impregnats amb totes les olors i les postals que ens pertanyen d’alguna manera. És el més màgic i el que fa únic el nostre estimat Empordà. Prenem el penúltim cafè?
