8 C
Pals
Diumenge, 22 desembre 2024
- Publicitat -

El problema català

Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
El problema català
Loading
/

Una bona part del poble català que no és pas tant diferent dels seus veïns com es pensa o com ens volen fer creure uns quants il·luminats, viu amb la obsessió que tenim un problema, que des de fa generacions anomenem com “el problema català”. Tant obsessiu i tant poc definit és quan arriba l’hora de la veritat, fa que any darrere any tanta inútil insistència cansi. Ja ho deia de forma molt més intel·ligent Gabriel Ferrater: ser català, deia, és un fet incontrovertible, però tant pesat…

El meu pare, que era profundament catalanista i sempre deia que només era espanyol pel passaport, es desesperava amb els polítics del seu temps i com que era intel·ligent i en front de les dificultats i les derrotes presumia que havia vingut al mon a passar l’estiu, utilitzava la ironia per consolar-se. Quan va tornar de l’exili al final dels quaranta gràcies al seu pare que, com que era de dretes de tota la vida, s’havia passat al franquisme amb tota la Lliga Regionalista de Cambó, ens explicava una antiga història que ja corria com un acudit quan ell era petit a començament del segle XX. En temps llunyans Europa havia convocat un concurs on cada país havia de presentar un llibre amb un tema comú: l’elefant. El llibre dels anglesos era molt ben fet, molt sobri i tenia el títol “L’elefant i l’Imperi britànic”. Els alemanys van presentar un tom amb paper de bíblia de 2000 pàgines com a “Introducció sobre la vida de l’elefant a la Terra”. Els francesos van decorar un petit llibre amb flors i una preciosa tanca de perla que es deia “L’elefant i l’amor” i al final de molts d’altres els catalans van presentar el llibrer amb paper de fil com un anticipi de les edicions de la Bernat Metge, que tenia per títol “L’elefant i el problema català”.

No pretenc parlar de política sinó només recordar la situació tan estranya en la que ens trobem els catalans siguem o no independentistes, que patim el comportament i les decisions increïbles dels nostre polítics.

No se’n parla gaire, com si voguéssim oblidar-ho, però fa dos mesos que vivim sota la fèrula de l’article 155, que se’ns va aplicar quan als nostres líders independentistes se’ls va acudir declarar la independència oblidant que era el govern d’Espanya qui tenia a les mans la llei i el poder. Doncs bé, gràcies a aquest 155 encara avui i ja fa també dos mesos, el president de la Generalitat de Catalunya és el senyor M. Rajoy i el conseller en cap la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, últim representant d’una gran família franquista.

I què ha passat amb la República? Amb la independència? Doncs resulta que va ser una declaració simbòlica, diuen ara els polítics que han anat a declarar, res d’important, com un acte per fer bonic, perquè sí, un acte sense cap mena de transcendència. Per cert, una actitud ben diferent a la dels polítics i governants que es varen unir al pronunciament que va fer  Companys, “l’Estat català dins la República federal espanyola”, des del balcó de la Generalitat el  6 de octubre de 1934. A cap d’ells se li va acudir declarar en la instrucció que havia estat un pronunciament simbòlic, i tots menys un varen ser condemnats a 30 anys de presó per un delicte de rebel·lió. Aquí i ara ha sigut al revés, només la Mireia Boya ha mantingut la fidelitat al pronunciament de la República.

Som en altres temps, dons si és així, ¿per què el senyor Puigdemont no es va oblidar aquesta pantomima inútil i no va convocar eleccions que ens haguessin evitat als seus socis d’estar a la presó, als independentistes la frustració que els deu provocar aquest descobriment, i a la resta de catalans menys als de la senyora Arrimadas, la humiliació que el president del PP, un partit ofegat de corrupció amb molts dels seus membres imputats i a sobre president del govern d’Espanya, ho fos també de Catalunya. És clar que nosaltres ara mateix estem lluitant perquè el president de la Generalitat, també pugui ser el president d’un partit no només investigat o imputat per corrupció sinó a sobre ja condemnat i amb totes les seus embargades. On és la diferència?

Mentrestant per la seva banda aquest possible president, Puigdemont, viu a Brussel·les sense fer més que rebre gent a dojo amb l’obsessió de ser president al preu que sigui, governant des de Brussel·les com si això fos el més normal. I el PDeCAT, o com se digui ara CiU, i d’Esquerra Republicana, barallant-se en la foscúria dels passadissos de les celles de les presons o en els despatxos que encara tenen on sigui, com si treballessin perquè Ciutadans no només fos el primer partit sinó que acabi tenint majoria i passi a substituir al senyor M. Rajoy. Això sí, tot en silenci i amb respostes tòpic que ningú es creu, no fos cas que algú de nosaltres acabés tenint alguna idea del que està passant.

Tot aquest desastre, com sempre amb el problema català en el cor, però pel que es veu mai en el cap.

Temps de lectura: 3 minuts

Més àudios