El que es veu des de fora

Com li passa a molts empordanesos i gent de la Costa Brava, la tardor és el meu moment de vacances, és a dir, fora de temporada d”estiu.

Quan marxen els guiris de casa nostra, anem nosaltres a fer el guiri.

Com que encara tinc esperit motxiller, he freqüentat molts ambients i en molts moments de trobada, ha sortit l’ocasió de parlar amb molta gent del món.

He tingut converses amb canadencs, francesos, anglesos, croates, colombians, italians, gent d’Ecuador i molta gent d’Estats Units… i tothom, absolutament tothom, m’ha preguntat pel tema català.

És a dir, tothom, absolutament tothom, va veure les imatges de la votació i les porres. I les han vist més d’un cop, perquè surten sovint. Jo també les he vist, estant a Washington, en una cafeteria amb la tele posada, on s’hi veia a estones el president Donald Trump parlant, i moments més tard hi veies Carles Puigdemont o imatges del dia de la gent votant i policies en acció.

Els comentaris, unànims, d’estupor i d’incomprensió, de coses que sembla que no haurien de passar en ple segle vint-i-u. En general és la imatge que els ha quedat: gent agredida anant a votar. Un cambrer canadenc no deixava de mostrar-se inquiet, tenia encara les imatges interioritzades d’una senyora gran amb sang. Un vigilant de Washington també es mostrava estupefacte. Em deia coses com el fet que encara que la llei sigui d’aplicació, la descàrrega policial no hi tenia cabuda, que hi ha altres vies. I per molt d’anglès que sàpigues, poca cosa més cal afegir.

Jo ho he pogut veure aquests dies arreu on he estat que la gent coneixia el conflicte tema català per l’episodi de l’1 d’octubre. Abans et coneixien per Barcelona i els Jocs Olímpics.

Altres empordanesos, que també són arreu del món, em diuen que també s’han trobat amb això de donar  explicacions del tema català, ja siguin a Singapur, a Costa d’Ivori, Filipines o a les Quimbambes. Ja sé que no hi havia dubte, però és veritat. El món ens mira.