Twitter és una mena de mur de les lamentacions en format digital. Partim d’aquesta base. Si ets una ànima sensible, t’ha d’afectar molt el que opinin els altres i la manera com opinen, millor no t’hi posis. En acabar el dia 5 i al llarg dels dies següents els piulaires van tenir l’amabilitat de fer saber la seva opinió al respecte de la cavalcada de reis, en aquest cas de Girona, que és on visc. No hi havia cavalls. No hi havia carrosses. No es veien els reis. No hi havia llum… Gairebé acaben com la Cayetana Álvarez de Toledo, aquella senyora classista del PP amb els fills traumatitzats per un episodi semblant.
A Girona, la cavalcada, com tantes i tantes altres manifestacions de cultura popular i tradicional, va a càrrec sobretot del seu teixit associatiu, que és una de les millors característiques que pot tenir una ciutat: la fortalesa del seu teixit associatiu, que és un element de cohesió social de primera categoria.
La cavalcada de Girona ha fet un tomb enorme. El canvi més positiu ha estat canviar la ubicació del campament, del parc foramuralles al camp de mart de la Devesa. Resultat: un campament obert, de fàcil accés, de gran capacitat i amb possibilitats de creixement en el futur. Bravo. A Girona també han renunciat als animals. No hi ha cavalls. Ben fet. Era molt trist veure com els hi havien d’administrar calmants per suportar l’estrès. Qui arrossegava els carros eren els propis patges, en una imatge que xocava per inusual. També han renunciat a les carrosses de tracció mecànica. Els reis anaven a peu, en algun cas sota pali o amb tòtems que n’assenyalaven la preeminència. La il·luminació era la del carrer i la de les bengales dels patges. Al llarg del seguici, breu, fins a com a mínim 3 formacions musicals i, al final, un acte també a la Devesa, accessible a tothom i no tancat a la plaça del Vi.
La nostàlgia és legitima, així com la crítica, però no és legítim carregar-se la feina de la gent de manera gratuïta. Aquest és només un punt d’inici. La cavalcada de Girona té marge de creixement pel que fa a l’espectacularitat. Ja ho faran. Sí que replantejaria la qüestió de pintar la cara de negre, l’anomenat blackface, pel que té d’ofensiu. És una convenció. Fins i tot ho és que hi hagi un rei negre o que tot siguin homes. És una sobreinterpretació de l’evangeli de Sant Mateu. Podien ser de 2 a 60, ningú diu que fossin mags i fins el segle III la tradició no va fixar que en fossin 3, homes i mags. A més, no tenen nom fins el segle VI. Això què vol dir? Que res del que fa referència als reis és inamovible, que tot pot canviar. Si pot ser, sense drames, si us plau.
