No n’hi ha moltes però sí que de tant en tant llegim notícies estrambòtiques que expliquen que determinats artistes, una mica divos i dives, han aturat uns instants un concert o un recital perquè veuen que un espectador està amb el mòbil en comptes de seguir el concert amb fervor.
O que en una gira un grup va emprenyar-se perquè el públic era més fred que de costum, i no corejava les seves cançons amb la intensitat que s’hauria de correspondre. En comptes d’estar embriagats de la dolça metzina de les lletres i músiques d’aquells perles, el públic actuava com si sentissin ploure, mai millor dit. Com si fos una falta de respecte del públic vers els artistes, que s’han estat treballant la peça o la melodia i no poden suportar com algú mostra indiferència, apatia, neutralitat, o simplement no li agrada aquella suposada genialitat artística.
Una mica el món al revés.
Què voleu que us digui.
Si qualsevol persona del públic ha comprat una entrada d’un concert, ha fet la seva hora de cua, seu ben assegut, o està dret allà on li diuen, i no es posa a fer crits com un energumen o bramar a cada interpretació contra la banda o l’artista, per mi que el públic faci el que vulgui.
A mi em sembla perfecte que un comprador d’oci s’assegui a la butaca d’un esdeveniment i si no li agrada el concert o l’actuació de la diva o divo, es posi a llegir un ebook, que miri una sèrie de Netflix amb auriculars, que repassi els apunts de la facultat o que escrigui receptes de cuina a la tablet. I l’artista, literalment, que s’hi posi fulles, per molt d’esforç creatiu que li hagit costat. Per moltes hores que hi hagi tingut.
Quantes vegades no comprem un llibre i l’abandonem a la pàgina 16 perquè el trobem soporífer, encara que per l’autor hagi suposat moltes hores de feina i sacrifici redactar-lo. Això em fa pensar en quan jo era petit, que els meus pares volien que jo fos futbolero. Em van portar a poca edat al camp del Barça. No sé què devien pagar, no en tinc ni idea. El que sé és que hi vaig anar amb desgana i vaig estar els 90 minuts llegint un còmic de Mortadelo. I que al final vam guanyar 4 a 1 contra Las Palmas. Si he pagat, m’estic quiet, no molesto… m’ha de venir l’entrenador del Barça a dir-me que m’involucri en el partit?
Artistes que renyen n’hi ha hagut al llarg de la història, això no és nou. Però quan algú crea hauria de saber, amb humilitat i mirada serena, que tot acte creatiu pot generar desig, aplaudiment i fascinació però també apatia, rebuig o el que seria pitjor, indiferència. I tant dret tenen els uns com els altres a sentir-ho en públic.
