L’altre dia en una entrevista que li van fer a en Toni Sala al podcast de llibres L’Illa de Maians, aquest, que és ganxó, va dir quatre veritats o més que em van deixar una fiblada de desassossec. La seva reflexió és la de tants, però em va tocar perquè els llocs em son comuns. Al seu darrer llibre parla de la tríada de pèrdues que arrosseguem i ens defineixen: la família, la llengua, el país. En Sala va dir que la seva família, com la de tants, va contribuir a la depredació turística però que gràcies a això, ell va poder estudiar. Aquest és el mal del país- va afegir- que per sobreviure es va venent i es va prostituint, i a cada bugada perdem un llençol. Pujant de la plaja rumiava això de l’entrevista, i en passar per un carrer estret que fa de canal de vent, em va tornar el record del sofregit de l’arròs d’un restaurant que ja no hi és. Me demanava on deuen haver acabat els néts d’aquella gent, als que nava trobant avui i demà i demà passat, aquí i allà, ja fa mil anys, i dels que després no n’he sabut res més mai més. I com que soc una sentimental, se me va acudir que amb nosaltres finarà aquell mon perquè ja aviat no quedarà ningú que l’hagi conegut. Però dinant vaig dir allò de l’olor de sofregit que m’havia tornat, i va ser dir-ho i aquell pensament va créixer i es va fer de tots. Jo en recordava l’olor i poc més, però la meu mare va tornar a veure el pati interior emparrat, l’amo amb el drap més brut que net que duia a l’espatlla i el seu nas de patata ple de barbs, i va explicar que l’avi s’hi hostatjava quan venia a festejar. I al meu pare li va tornar el gust del llonguet calent que es menjava tot pujant les escales, amb gana de llop d’haver nedat, quan li feien comprar el pa al flequer tuberculós del davant. I sí, després van enderrocar l’hostal i la fleca, al fill del restaurant el van fer alcalde, i ara el pati emparrat de dia és un minigaleria comercial llastimosa i de nit el pixadero dels borratxos de dissabte, però per un moment aquell mon finat no va tenir res de mort.
I va ser bonic.
