Swiss army man
La premissa pot semblar del tot ridícula. Un nàufrag que conviu en una illa deserta amb un cadàver que no para de tirar-se pets, el qual esdevé el seu Wilson particular. Però el desenvolupament és sorprenent. Ningú s’esperava que d’una pel·lícula tan escatològica en sortís un producte valent, atrevit, líric i sobretot emotiu. No vull explicar massa res per no rebentar les múltiples sorpreses que ens ofereix la pel·lícula. Només avançaré que la solitud i el sentir-se, o més aviat el fet de no sentir-se estimat poden trasbalsar una persona fins el punt de crear un món imaginari perfecte amb els recursos que té al davant. Els protagonistes són Paul Dano, com a nàufrag, i Daniel Radcliffe, com a cadàver, que a més s’ha endut merescudament el premi al millor actor. Reproduint les paraules de Mick Garris, membre del jurat, Radcliffe s’ha endut el premi per interpretar a un cadàver en una aposta molt arriscada per un actor de la seva talla, que s’hi jugava molt. Una aposta arriscada que li ha sortit bé, però podia no haver estat així. Ja només per la valentia de l’actor ja es mereix el premi. A més Radcliffe està deliciós. Esperem veure aquesta pel·lícula en sales en algun moment malgrat serà complicat donat que res té a veure amb els productes convencionals que s’estrenen setmana darrera setmana.
The handmaiden
Senyors, aquesta probablement hauria d’haver estat la guanyadora de Sitges, però de gènere fantàstic té poc, així que malgrat ser millor pel·lícula que Swiss army man, sense cap dubte tampoc és una pel·lícula per guanyar el festival de Sitges. En paraules d’un altre membre del jurat, Brian Yuzna, aquesta és més una pel·lícula per guanyar un Oscar que un premi de Sitges. Això és molt cert. El director és Park Chan-wook, que ja fa triomfar farà uns anys amb Old boy. Personalment crec que The Handmaiden la supera fins el punt de convertir-se en la seva millor pel·lícula. La trama gira al voltant de tres personatges principals i s’ambienta a la Corea de principis de segle XX. Un estafador planeja casar-se amb un rica hereva per robar la seva fortuna. Per aconseguir-ho s’alia amb una jove carterista que s’infiltrarà a la casa com a la seva minyona. Park Chan-wook estructura la història en tres actes en els quals l’acció avança i al mateix temps veiem els mateixos fets anteriors ampliats i des de punts de vista diferent, de tal manera que al final completem el magnífic puzle d’aquesta història amb punts de violència i sexe molt elevats. Senzillament una obra mestra.
For the love of Spock
Documental centrat tant en la figura del senyor Spock com de l’actor que l’interpretava, Leonard Nimoy. El seu fill, Adam Nimoy, és el responsable d’aquest magnífic documental en què s’explica la història del personatge de ficció al mateix temps que coneixem detalls de la vida de Nimoy sense edulcorar res. For the Love of Spock ens explica el problemes que la família Nimoy va tenir davant la fama del seu pare, al mateix temps que veiem fragments d’entrevistes d’arxiu i xerrades en convencions de fans. El documental ens permetrà conèixer íntimament la vida de Nimoy i la problemàtica relació amb el seu fill Adam, a través dels anys. El documental no pateix molts dels problemes típics d’aquest tipus de produccions ja que principalment és molt entretingut. Es nota que totes les persones que hi han treballat hi han posat molt d’amor i és que aquest és un documental fet amb el cor per les mateixes persones involucrades. Coneixerem altres membres de la família Nimoy, com el seu germà, que ens narraran experiències extremadament emotives. For the Love of Spock és un documental intel·ligent sobre una personalitat clau per entendre el gènere fantàstic i de la ciència ficció tal com és actualment. Leonard Nimoy i Spock van ser figures inspiradores per fans, científics i metges que ho expliquen en el documental. For the love of Spock és un tribut a Nimoy i al mateix temps una manera que tenim tots els fans de dir-li adéu amb un somriure a cara. En aquest escoltarem veus dels més nou d’Star Trek com Zachary Quinto o J.J. Abrams, o del més clàssic com William Shatner o George Takei. Llarga i pròspera vida!
Hell or high water
Aquesta pel·lícula és un western ambientat en l’època actual en l’Amèrica profunda. Al mateix temps és una crítica despietada al sistema capitalista que ens han imposat els bancs. No us el perdeu ja que té data d’estrena programa pel proper novembre i s’estrenarà sota el lamentable títol espanyol de Comanchería. Un títol estrany que fa referència al lloc on passa l’acció, però que no té res a veure amb l’original, que és una frase feta que vindria a significar “fer una cosa peti qui peti”. Chris Pine i Ben Foster interpreten a dos germans que per conservar les terres de la seva mare que acaba de morir. Junts planegen atracar bancs per blanquejar els diners a través de casinos i així poder cancel·lar el préstec hipotecari amb el banc abans que passi el termini i l’entitat es quedi amb les seves terres. Els dos germans no poden ser més diferents i s’uniran per aquesta causa comú. A la seva persecució tindrem un xèrif interpretat magistralment per Jeff Bridges. Hell or high water està plena de trets i escenes d’acció. Tots els actors estan sensacionals. I atenció als diàlegs que tenen, tan els dos germans com, sobretot, Jeff Bridges amb el seu company d’origen comanxe.
Detour
Estem davant un dels millors thrillers de l’any. Dirigida per Christopher Smith (Black death i Creep) i protagonitzada per Tye Sheridan (X-Men: Apocalipsis), ens narra la història d’un adolescent de casa bona que sospita que el seu padrastre podria estar embolicat amb un accident que ha deixat a la seva mare en coma. Paral·lelament, la pel·lícula ens narra què passaria si aquest jove acceptés la proposta d’un pinxo que s’ofereix a matar el padrastre a canvi d’uns diners i què passaria si decidís no fer-ho. Aquests camins divergents de la vida ens acabaran portant a… I no puc explicar res més. Tat sols que ens durem una bona sorpresa en aquesta pel·lícula que sorprèn, sobretot pel seu muntatge. Podia haver sortit fatal si Smith no ho resolia bé, però ho ha fet molt bé i el resultat final ha estat excel·lent. Sota l’aspecte clàssic d’una road movie, Detour mutarà a una cosa completament diferent i original.
Safe neighbourhood
Us imagineu una versió gore i amb molt i molt humor negre de Solo en casa? Això és el que us podreu trobar aproximadament a Safe neighbourhood. Sense aprofundir massa en l’argument, perquè l’efecte sorpresa és bàsic en aquesta pel·lícula, us explicaré que el protagonista és un nen de 13 anys enamorat de la seva cangur de 18. En vigílies de Nadal, la cangur, el nen i el seu millor amic quedaran atrapats a casa davant l’amenaça d’un psicòpata que vol triturar-los. Com a curiositat direm que dos dels tres protagonistes són el nen i la nena de La visita de M. Night Shyamalan. La pel·lícula és australiana i a destacar sobretot la interpretació del jove Levi Miller, quan la veieu ho entendreu. Per altra banda aplaudir al director, Chris Peckover, per atrevir-se a fer un slasher amb nens. Aclarir que Safe neighbourhood no és un film de terror, més aviat d’humor, macabre i negre.
I am not a serial killer
Teniu ganes de tornar a veure a Christopher Lloyd i a més veure’l en la pell d’un assassí en sèrie? Això és el que us trobareu aquí. I am not a serial killer ens presenta a un adolescent (interpretat per Max Records, el que va ser el nen d’Allà on viuen els monstres) que ens recorda al Dexter primerenc. El noi, que treballa en el dipòsit de cadàvers de la seva família, té tendències homicides. A través del seu terapeuta aconsegueix reprimir-les. Quan descobreix al seu ancià veí cometre un assassinat, sentirà la necessitat de parar-li una trampa per desemmascarar-lo públicament. La pel·lícula crea un atmosfera freda i grisa i l’argument acaba derivant a un homenatge a John Carpenter. I am not a serial killer és cinema indie de baix pressupost que sap aprofitar al màxim els seus escassos recursos per mantenir una sensació de suspens durant tot el metratge. La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la de culte de Dan Wells del 2009, la qual forma part d’una trilogia literària.
The authopsy of Jane Doe
Aquesta pel·lícula és la definició de la pel·lícula que un espera veure en un festival de terror com el de Sitges. L’escenari un dipòsit de cadàvers, els protagonistes dos forenses, pare i fill, el cadàver, una desconeguda, Jane Doe. Els llums s’apaguen, les portes no s’obren i els cadàvers no s’estaran tant quiets com un podria esperar. The authopsy of Jane Doe aposta per fer una proposta pura de terror i crea una atmosfera extraordinària. Passareu por i us quedareu arraulits amb els peus sobre la butaca agafats amb les dues mans. Els protagonistes, el veterà Brian Cox i Emilie Hirsch que destil·len bona química i exploren la seva relació al mateix temps que s’enfronten amb el terror.
Melanie. The girl with all the gifts
Queda alguna cosa nova a explicar en el gènere zombi? Aparentment semblaria que no, però Melanie. The girl with all the gifts dóna un gir al gènere, tant en el principi com al final de la pel·lícula. Els metges busquen una cura a una apocalipsis zombi que amenaça la humanitat. La infecció ha sorgit en el fetus matern creant que els nens que neixen siguin híbrids entre humans i zombis. La seva personalitat més fosca apareix quan oloren carn humana. La pel·lícula proposa un debat interessant entre l’evolució i la cura, al mateix temps que planteja els mateixos dilemes morals que el còmic The walking dead sobre qui són realment els dolents, els humans o els zombis.
Train to Busan
Aquí entrem en una altra categoria de cinema de zombis, més encarat a l’entreteniment que a la reflexió, malgrat que posa de relleu la naturalesa egoista de la humanitat. Els homes no tenen pietat en deixar morir a qui sigui per tal de no arriscar-se i mullar-se el cul. La premissa argumental és simple, zombis atrapats en un tren i un grup de persones que intentaran sobreviure com poden. Impecable amb molts sentits, sobretot en direcció, no envà s’ha endut aquest premi a Sitges. No escatima en salvatgisme i sang i fetge. Una delícia pels fans del cinema de zombis i absolutament divertida i entretinguda. L’única pega que a vegades als coreans els agafa per la llagrimeta i els violins, com veiem al final d’aquesta pel·lícula, i perd part de la força contundent que havia mostrat fins el moment. Però vaja, pecata minuta amb l’autèntica muntanya russa sense concessions que se’ns ofereix Train to Busan.
