Surto de veure Tardes de Soledad d’Albert Serra. Sense saber-ho era el primer cop que s’ha pogut veure a l’estat espanyol, organitzat pel Temporada Alta i el Cinema Truffaut de Girona. Un cinema ple a basar i aspectant per veure la pel·lícula guanyadora de la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastian.
L’autor narra la vida del torero Andrés Roca Rey durant un dia de corrida, des que es vesteix de torero fins que es desvesteix. Sense més pretensions, l’autor mostra com és autènticament el món del toro.
Ha estat tota una experiència i haig de dir que és el cop que m’he sentit més proper a una corrida de toros i segurament el més proper que hi estaré mai i malgrat els meus perjudicis inicials, puc dir que ha valgut molt la pena.
Serra mostra un corrida des de dins. Amb tot, sense filtre, diàlegs de la quadrilla, pensaments del torero, sang, aficionats, crits, pregaries, cerimònies, sorroll de terra, de fusta, crits dels toros, del públic, cornadas, insults …
Realment impressiona veure aquelles persones davant d’aquelles besties gegants. Sense por, veient la mor propera, el risc,….
El que més m’ha sobtat és com Serra plasma la mort dels toros. Ho fa tal com raja (literalment) de bena prop, sembla que puguis veure com els surt l’anima i va cap al cel. Moments absolutament difícil de mirar i no apte per persones amb un mínim de sensibilitat en aquestes coses. Imatges duríssimes i apostaria que quan s’entreni la peli al 2025 a l’estat espanyol, crearan gran controvèrsia i debats públics. Personalment, veient la pel·lícula, he pensat que estic orgullós que ja no es faci a Catalunya i que és una activitat que titllaria de medieval, per no dir-la més grossa.
Crec que Albert Serra també parla de la masculinitat, o més aviat podria dir de les masculinitats. Des del “ole tus huevos” que repeteixen constantment com autèntics pata negre, fins al moment de posar-se el vestit de torero, on apareix el torero delicat amb mitges roses i leotardos blancs, una imatge que podria semblar de qualsevol camerino d’espectacles Queer del Gaixample.
No sabria dir si és una pel·lícula taurina o antitaurina, o tot a l’hora. Segurament és un dels elements de la genialitat d’Albert Serra. Penso que avui en dia encara costa d’entendre les coses que veu i fa Serra i que amb el temps podrem valorar el seu cinema com avançades al seu temps.
Resum: Tardes de Soledad és un obra mestre, que no deixa indiferent, que costa de veure, que pot ferir sensibilitats, però que val la pena.
