Hi ha un perfil de persona voluntària i voluntariosa que s’apunta a un bombardeig. Forma part d’entitats, associacions, clubs, grups, etc… és el (o la) primer (o primera) a engrescar-se. Alça la mà quan algú pregunta per disponibilitat a l’hora de fer coses, aporta idees, mà d’obra i queixes, moltes queixes.
Ara que fa tot just dos dies que hem passat el Carrusel Costa Brava per cloure les festes de Primavera de Palafrugell, segur que us ve al cap aquella persona tan “enrotllada” que diu que sí a tot des del primer moment, però que tard o d’hora, en una conversa privada, us explica que en el fons, aquest any (una altra vegada) serà l’últim perquè se sent explotat, perquè al grup sempre n’hi han quatre que treballen i sempre són els mateixos, mentre (i quan de xefles es tracta) “a l’hora de menjar tothom s’hi apunta”.
A mi, aquest tipus de reaccions, per bé que em fan una mica de mandra, sempre m’han semblat fantàstiques. No hi ha res més empordanès que estar content però emprenyat a la vegada. Respectar a la persona amb qui parles, però cardar-te’n a la cara, formar part d’un col·lectiu que organitza alguna cosa, però renegar de la feina que et toca fer.
M’encanta, què voleu que us digui, perquè jo, que sóc pragmàtic de mena, noto com una foguerada neix dins meu i m’empeny a cridar-li fort a la cara un sonor “i per què collons no plegues, si tan cansat (o cansada) estàs?”.
Llavors és quan compto fins a 10 internament i penso que si en un grup d’aqueixes característiques no hi hagués aquest tipus de gent, el món giraria més a poc a poc, perquè aquesta gent són la que fan córrer els que tenen les idees, ni que sigui per fugir-ne.
