A un mes per Nadal, a les cases comencen els preparatius. Nadal sempre m’ha semblat trist, salvat només per la il·lusió dels nens. Fa fred i sempre hi falta algú, i aquest algú que falta cada any que passa son més. La gent que ha perdut un familiar o un amic, pateixen en aquesta època de l’any força més que en cap altra, perquè, a banda del dol, toca teixir noves dinàmiques, i hom se sent perdut. De sobte ens preguntem on farem el dinar de Nadal i amb qui passarem Sant Esteve. Darrerament he pensat força que, siguem religiosos o no, en aquests mal passos de la vida les tradicions es revelen molt útils. Conhorten, donen estructura, i faciliten un tràngol que d’altra manera encara seria de més mal passar. Així que aquí estem, decidint qui cuinarà l’escudella, qui els canelons i el rostit de què serà, però com a mínim sabem que estarem junts i no haurem de triar els plats.
