D’un temps cap aquí, hi ha hagut un retraïment de la democràcia, que ha fet que estats aparentment democràtics, vagin evolucionant cap a paràmetres autoritaris. Hi han ajudat els canvis profunds que venen motivats pels avenços tecnològics, també els interessos polítics i econòmics que han provocat desigualtats i, més recentment, els efectes de la crisi de la covid19. Per tot plegat, estem en un món més incert, més canviant, a on prima la seguretat en detriment de la llibertat. I en aquest escenari, hi ha friccions entre estats i també dins els mateixos. També han patit molt altres part d’Europa, com Ucraïna, entre l’espasa i la paret per la influència de la UE o de Rússia, o la crisi de Bielorússia o el conflicte de Kazajistan. I pel que fa a altres contrades, Turquia, Afganistan, el conflicte de Síria, o la gestió autoritària que fa la Xina amb la seva ciutadania i també amb el Tibet, Hong Kong o amb els uigurs. O el conflicte intern als EUA. I a casa nostra, amatents per trobar una solució al conflicte polític entre Catalunya i l’estat. La millor solució és l’exercici de la diplomàcia i del diàleg, amb la finalitat de trobar posicions de consens, d’entendre l’altre, que evitin que els conflictes acabin en enfrontaments, que segur són dolents per tothom i per les generacions futures. La formula de la política basada en el diàleg és una bona eina, potser lenta, però enormement útil, perquè permet defensar els interessos amb la paraula, amb el consens, cercant punts en comú i alhora defensar la pròpia identitat.
