M’he comprat un llibre que recopila publicitat dels anys setanta. Aplega anuncis de tot el món, apareguts en diaris i revistes, especialment d’Estats Units, Canadà i una mica d’Europa. Ho faig sovint, m’agraden els llibres que ensenyen mostres de publicitat, anuncis, dissenys, grafisme o art. Sempre són inspiradors.
En aquest cas, com us deia, les prop de 200 pàgines són d’anuncis de moda dels anys setanta, però també hi ha anuncis de colònies, esport i alguna cosa més. Són anuncis de productes molt normals, no estic parlant de peces fora de l’abast.
Constato amb horror que el temps no ha passat pel que fa a estils, o que si ho ha fet, estem en un bucle, i som permanentment als anys setanta, disfressats de dos mil vint, com en un gegantí dia de la marmota que no acaba de passar mai. Perquè l’únic que ens diferencia, i encara, són els pantalons acampanats. La resta, t’has de mirar dues vegades el llibre per saber que no l’han imprès l’any passat a Milà.
Ja teníem tots clar que la moda i la publicitat s’inspira en bona part en tot allò que portaven els nostres pares. D’aquelles peces, en fem una còpia barata, i de les rampoines corcades en diem ‘vintage’. O dels sostens i calces color butano dels setanta, en fem pagar 25 euros més pel toc cool exòtic.
Però constato amb horror, com deia, que als setanta arreu del món eren bastant més atrevits que no pas al dos mil vint. No sé de què presumim a dia d’avui, si veig que als anuncis de fa gairebé 50 anys s’ensenya més… de tot que no pas ara. I no només ls dones, ells tampoc no es queden curts.
Ens pensem que ara, amb internet, som més eixamplats de mires i que estem més curats d’espants, com si la vida ja no ens pogués ensenyar res més. I en canvi obres aquest llibre modest, de quan els meus pares tenien la meva edat, i veus més atreviment, sensualitat, i un erotisme elegant, que avui no ens atreviríem a posar en revistes o diaris.
La moda està igual pràcticament, fins i tot en el calçat, molt especialment el calçat esportiu. Mirant el llibre veig que totes les Adidas o Converse que hi apareixen de l’any 74 les porta la gent del meu entorn, absolutament iguals avui. Semblava talment que el llibre fos una innocentada, i s’havia de canviar 70 per any vint, del segle d’ara.
Em quedo amb la sensació de llibertat que hi havia en aquells anys, o que almenys així transmet la publicitat de l’època. Dones amb pentinats ‘garçon’ o permanents al vent, homenots (molts d’ells) amb bigotarro i mostrant pèl al pit: potser sí que aquesta és l’única diferència, perquè els homes ara ens depilem, a diferència de fa cinquanta anys. Una sensació d’anar per lliure d’aquells anys que no acabo de veure en el nostre present, només en les pel·lícules de Tarantino, absolutament modernes, radicalment setanteres.
Veus coses que et fan posar vermell, però no pas per l’atreviment d’aquell temps, sinó per la timidesa políticament correcta, que no és més que una forma de provincianisme ranci, cohibit i immadur dels nostres dies.
