Estimats oients de Ràdio Capital, si comenceu a tenir uns quants anys, segur que sabeu molt bé que fa temps es viatjava molt menys que no pas ara. Al nostre país, viatjar va començar als anys seixanta, va generalitzar-se una mica més tard, a partir dels setanta i vuitanta, quan molta gent va començar a tenir cotxe. És també la mateixa època que el turisme va començar a massificar-se. Tothom a la platja, vinga! I sempre en els mateixos dies i en els mateixos mesos de l’any. Venen eleccions com tots sabeu, però en aquest país, una de les poques coses en les quals sembla que tothom estava i està disposat encara avui a posar-se d’acord és a fer festa els mateixos dies. Tantes com puguem, és clar.
Josep Pla explica que abans d’aquesta massificació del turisme, només es viatjava per negocis, per anar a Lurdes o de viatge de noces, quan una parella es casava. I hi afegeix que, en aquest últim cas, difícilment el viatge anava bé perquè durant els primers dies o durant les primeres nits de noces era més aviat feixuc fer dues coses a la vegada, conéixer món, per entendre’ns, i al mateix temps coneixre’s amb la parella.
Per sort, avui és diferent. I no és només perquè en general, les parelles ja es coneixen força a fons de molt abans de la lluna de mel, sinó també perquè avui hi ha molta gent que fa com els cargols i que viatja portant la casa a sobre, com aquell qui diu, doncs, sense sortir de casa. I és que estiu que arriba, estiu, que més caravanes hi ha a pertot. I qui diu estiu, diu també primavera, tardor i hivern. Déu me’n guard que passéssim un parell de setmanes sense veure cap caravana, ja sigui a la carretera o a qualsevol racó possible!
Avui, que ja arribem a la meitat de maig, jo proposo per a aquest mes de juny un parell de concursos de caçar caravanes i no, bolets o cargols, molt més plausible en aquest temps de sequera. El primer concurs consisteix a premiar qui de nosaltres és capaç de circular més minuts entre les nou del dematí i les nou del vespre per qualsevol de les carreteres del Baix Empordà sense veure cap caravana. Guanya qui en vegi menys. El segon, consisteix a moure’s i veure qui és capaç de trobar més llocs de la plana del Baix Empordà on hi ha acampada com a mínim una caravana.
Va haver-hi un temps que el turisme arribava a casa nostra per instal·lar-se durant uns dies o durant unes setmanes en un hotel, en un apartament o en un càmping. Avui, més aviat arriba per poder continuar circulant fins que, quan se’n cansen, acampen allà on els agrada més. A pertot arreu. Alguns, és cert, portant la caravana en un càmping o en un lloc adequat. D’altres, però, estalviant tant com poden. I s’instal·len al primer lloc que troben a l’aire lliure. De moment, encara són oberts a tothom, però jo ja pronostico que veurem com els van tancant d’aquí no gaire.
