A casa, les festes nadalenques es desplegaven amb àpats que emanaven directament dels fogons de l’àvia Nati. Una bona cuinera disposada a regalar-nos l’experiència d’un àpat que captivava l’atenció de tota la parentela. Tot prenia volada amb la nit del 24 de desembre, coincidint amb el seu aniversari, i d’aquí que es digués Nati, de Nativitat, en una celebració que enllaçàvem sense pausa amb el Nadal i Sant Esteve, com si forméssim part d’un festival gastronòmic.
La llista dels preparatius estava fet amb molta cura: que si les anxoves de l’Escala, el gall de Granollers; el vi de la Vilajuïga, els torrons del carrer portitxol, les neules de la pastisseria del costat de casa, les dolces de collita pròpia ….
Jo anava a ajudar els dies previs just quan finalitzàvem el trimestre escolar i contribuïa a l’elaboració de la recepta familiar de les mantecades i magdalenes. Aquest ritual m’immergia en una fusió d’olors, un mestissatge entre el dolç i el salat que es fusionava amb la preparació dels rostits. Ah, reconeixeu aquella cançó que diu “ara ve nadal…, matarem el gall…”? Doncs bé, això era literalment el que succeïa a casa dels avis, una tradició que integrava la cria, sacrifici i presentació a taula d’aquell gall per Nadal, essent part indissoluble de la litúrgia que repetíem cada any.
Dins d’aquell escenari, l’avi Joan no s’ajustava gens a la figura del ‘contacontes’ pels nets; el seu ritual era molt diferent. Durant aquells dies, ens reunia, germans i cosins, al voltant d’una majestuosa llar de foc que ell mateix havia construït. Amb una serenitat silenciosa, triava un disc, l’extreia amb la parsimònia, el netejava amb uns estris especials per treure les impureses de pols i ho feia amb la devoció de profeta. Després, estudiava minuciosament les cançons inscrites de l’adhesiu del centre de les cares A i B, seleccionant amb precisió el punt exacte on volia que la música prengués volada. Aquest ritual hipnotitzava les mirades dels més petits, instigant-nos a desvetllar els misteris amagats en aquella peça de plàstic negre.
Després arribava aquell moment on, per una banda, les converses de la sobretaula dels més dels grans es barrejaven amb la curiositat dels mes petits asseguts al voltant de l’avi davant del foc, mentre ens taral·lejava amb gust i destresa tots els solos de clarinet de Benny Goodman; o ens dibuixava amb els seus dits el traç melòdic de les Big Bands de Count Basie i Duke Ellington; o ens cantava els duets nadalencs d’Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, així com als de Nat King Cole, Bing Crosby, i també als de Tony Bennett i Frank Sinatra (malgrat que, de fet, preferia Bennett a Sinatra)… Una discografia triada amb gust i on cada any incorporava parell de discos nous que estrenava aquells dies.
L’endemà, pel dinar Nadal i Sant Esteve, el ritual es repetia amb diferents registres i matisos. Abans que arribéssim, ja sonava per tota la casa aquell disc de sardanes de La Principal de la Bisbal i cantades per la Montserrat Alavedra, o bé, el recull d’havaneres de l’estimat Càstor Pérez amb els Port-Bo, tot fent una picada d’ullet a l’àvia.
I és que … El xiuxiueig des fogons, el dels vinils i el la llar de foc s’han convertit en parts indestriables dels clàssics de Nadal que perdura al llarg dels anys.
