Que el turisme és la base de la nostra economia, no només és un fet, sinó que ha permès que aquí, durant molts anys (i també ara) s’hi visqui molt bé.
Tanmateix de tant en tant surten informacions al respecte del costre core business que són desalentadores. La primera, per òbvia, és la que fa referència a la massificació urbanística. És obvi que no tenim un “benidorm” a l’Empordà, però amb cada alcalde, amb cada regidor que parlem, sempre surt l’argument dels plans urbanístics aprovats ara fa 30 anys per justificar que encara es pugui seguir edificant en zones denses per sí mateixes.
Un altre aspecte indirectament relacionat és la baixa qualitat educativa a casa nostra. Al Supermatí explicàvem que el Baix Empordà té el dubtós honor de ser la comarca amb més suspesos a la selectivitat i en paraules de l’ex alcalde de Figueres Joan Armangué, el nivell d’escolarització del Baix Empordà és dels més baixos de Catalunya i de nou, ho vinculava al turisme i a la facilitat amb la que l’activitat garanteix un nivell de vida mínim “per anar passant”.
També parlem sovint de les tensions que pateixen les infrastructures, els serveis, el sistema de salut o de seguretat de pobles petits, com a conseqüència de la massificació de gent en períodes de temps tan curts i avui us explicarem com som la comarca que més residus per habitant genera.
Amb tot això, no vull dimonitzar el turisme. Ans al contrari, però sí que estic convençut que cal una diversificació econòmica una unió política i social que impulsi un procés d’indústrialització de la comarca, un intent de recuperació del sector primari i una aposta decidia per la cultura no només entesa com a forma d’oci, sinó com a eina de cohesió social, generador de llocs de feina i en definitiva, motor econòmic.
Sense anar a parar a Barcelona o la seva àrea metropolitana, a Catalunya en tenim alguns exemples que tenen tot això… gairebé sense tenir turisme.
