A Ràdio Capital podem presumir de tenir un grup de comentaristes de l’actualitat d’allò més divers i interessant. Des d’un mossèn fins a un politòleg, passant per escriptors, gestors culturals o cellerers. És per això que aquest Sant jordi hem volgut recollir els llibres que molts d’ells han publicat perquè si no saps quin llibre regalar per Sant Jordi, puguis regalar una mica d’Empordà i una mica de Ràdio Capital.
Aquí va la nostra llista
I si
Especulacions sobre llenguatge i literatura
Adrià Pujol Cruells
Aquest assaig té lloc a la cua d’una oficina de correus. N’hi ha per a una bona estona. Després d’intercanviar quatre paraules amb l’home que té davant, Adrià Pujol Cruells es llança a especular: ¿Què passa quan ens posem a pensar al voltant del llenguatge, aquesta espècie d’eina que ens fa humans i amb què ens expliquem el món; aquesta mena de presó mental de la qual no podem fugir, però que ens serveix per dir la paraula llibertat, que ens és tan indispensable per fer literatura com per escriure la llista de la compra; aquest invent que permet els idiomes, els argots, les arengues i les declaracions d’amor?
Esmolades i amb un sentit de l’humor de vegades hilarant, les reflexions de l’autor (que apunten tant a ell mateix com als altres) són volgudament provocadores per tal de dur el llenguatge i la producció literària al centre d’una disquisició que es vol lliure i sense traves.
La cuina de l’Empordanet
Es tracta d’un llibre amb motiu de la celebració dels25 anys del col lectiu de restaurants ”La Cuina del’Empordanet”. Amb articles de plomes i especialistes destacats com són Miquel Martín, Josep M. Fonalleras, Xavier Pla, Salvador García-Arbós, Pep Palau i Martí Sabrià, en els quals s’aborden temes com ara la vinculació de la gastronomia amb l’evolució del paisatge i del turisme.
Des de dins
Què és la vida sense amor? Una supervivència, un no res. L’amor en totes les seves vessants és necessari per a l’ànima, per al nostre “jo” més íntim i més autèntic. Sense amor no podem assaborir tot el que la vida ens dona, tot el que imaginem i somiem. I si no imaginem ni somiem, només morim una mica cada dia.
Però hi ha moltes classes d’amor, i el primer que hem de cuidar és l’amor a nosaltres mateixos. Identificar-lo, cuidar-lo i tenir-lo present perquè sense ell no podrem estimar de debò a ningú.
I l’amor entre dos éssers que s’estimen, es necessiten i es desitgen? D’aquesta classe d’amor parla aquesta història, dividida en tres parts que bé podrien ser independents entre si però que es consoliden en una de sola, perquè les tres etapes de la vida de la protagonista (adolescència, joventut i maduresa) són viscudes amb tres amors diferents i de diferent manera.
Una llarga adolescència
«En els moments de lucidesa em preguntava, ¿Aquest món on he anat a parar, és aquell món ple d’atractius que em moria per descobrir? ¿El que emportaria a conèixer altres realitats, el mateix que m’obriria portes a altres coneixements que em farien lliure?»
Les memòries d’adolescència de Rosa Regàs ens transporten a la crua postguerra barcelonina, on el republicanisme de la seva família va esdevenir tabú i les noves convencions socials anul·laven tota llibertat individual. Uns anys en els quals la por, el fervor religiós i el maniqueisme moral marcaven la pauta de conducta de la societat i que van conformar, per negació, el caràcter d’una dona contestatària i inconformista que es va acabar rebel·lant.
Amb aquestes pàgines coneixem la Rosa Regàs més jove, la que és obligada a aprendre a cosir i a planxar, la que descobreix l’amor i la passió i la que ben aviat s’inicia en els goigs i els patiments de la maternitat. Però, sobretot, distingim la dona amb inquietuds intel·lectuals i amistats de gran rellevància cultural a qui cap circumstància podrà aturar.
Celebrar el diumenge en espera de prevere
Alguns preveres (i no sense raó) han dit que de -celebracions dominicals en espera de prevere- se’n farien més si no fos per la feina que comporta preparar-les. I és cert. A més de trobar gent preparada que vulgui fer-se’n càrrec (i val a dir que cada vegada n’hi ha més, en les nostres comunitats), cal saber què és el que es pot dir i què no, quina és la tasca del qui presideix, quines fórmules s’han de fer servir, quan cal posar-se drets, com es pot convidar a iniciar l’assemblea… i tantes altres coses.
Aquest llibre vol ser una aportació en aquest sentit; trobareu celebracions que ja han estat posades en pràctica en una comunitat concreta, del temps ordinari, Advent, Quaresma, Pasqua… i alguns materials complementaris per buscar-hi alternatives o noves idees. La intenció és que tant els preveres que es plantegen aquesta possibilitat com els cristians que han estat convidats a posar-les en pràctica, trobin en aquestes pàgines respostes a les seves preguntes. Els autors hi aporten les seves experiències.
El Tribunal Suprem ha imposat a Dolors Bassa una de les condemnes més elevades per l’organització del referèndum de l’1-O. La seva vida ha estat capgirada. Però aquest sotrac emocional diari, allunyada de la gent que estima i que se l’estima, ha enfortit els lligams amb la seva germana Montse, que ha fet un pas endavant a la primera línia de l’acció política. Perquè també els familiars dels presos pateixen en primera persona el pes de la injustícia.
En aquesta obra escrita a quatre mans, la Dolors i la Montse se sinceren per parlar-nos de la seva experiència, dels seus sentiments, de tot allò que han viscut des d’octubre del 2017: les converses a Brussel·les, la presó preventiva, el judici, la sentència i l’actual reclusió al centre penitenciari Puig de les Basses. Cadascuna des d’un costat del vidre ens ofereixen dues visions complementàries sense defugir ni la política ni les reflexions més personals. La fermesa d’unes dones compromeses i inspiradores.
La mort dels altres
Tres o quatre idees bàsiques
Un llibre de viatges on es viatja al cor dels altres. Narració en primera persona d’un jove que s’escapa de casa dels pares per anar a viatjar, durant anys, per diversos continents. El protagonista sobreviu fent tota mena de feines i vivint situacions que forjaran la seva comprensió del món i de les persones. Però cada cop al viatger li resultarà més difícil seguir el viatge. La trobada amb persones que l’estimaran i la necessitat de crear cada cop més sòlids el posaran a prova fins a la decisió final.
Arrelats
Les famílies més antigues de Catalunya
No hi ha unes famílies més antigues que altres. Sí que hi ha, però, algunes famílies que han viscut a la mateixa casa des de fa molts segles i moltes generacions. Les hem cercades i hem recorregut milers de quilòmetres per tot Catalunya per anar-hi a parlar. Volíem saber si la memòria queda retinguda en una casa. Que ens expliquessin com ha afectat, a la menuda, la història gran. Com han viscut els conflictes que han construït el país que som. Volíem saber també com s’ho han fet per seguir en un mateix lloc quan tot ha anat canviant tant: els conreus, els valors, la urbanització del territori, la cultura…
Els Plana-Rovira són a Sant Miquel de Campmajor des del segle xii. Els Casamada van arribar a Castellar del Vallès fa nou segles… Totes les famílies que apareixen en aquest llibre han arribat al segle XXI amb un passat robust, amb unes arrels ben fondes, però han hagut de lluitar de valent per adaptar-se als nous temps i per evitar que la globalització i la modernitat no arrasin i acabin amb el llegat que han rebut: gent vinculada a la terra. «Hom no posseeix la terra, hom posseeix la tradició», diu un dels entrevistats. De la memòria ens interessa saber, sobretot, com ateny el futur. Enòlegs, ramaders i pagesos amb mirada llarga, que saben que a la vida hi ha moments bons i moments dolents, però que l’important sempre és resistir, persistir i avançar-se.
La plaga blanca
“La malaltia defineix l’home, però el caràcter de l’home defineix el curs de la malaltia. Es pot separar, una cosa de l’altra? Davant de la mateixa desgràcia, estem predisposats a encarar-la d’una o altra manera? Amb l’esperit combatiu i alegre de Salvat es viu millor, la desfeta? O, pel contrari, amb un caràcter com el de Kafka assumim la pèrdua com el que ens pertoca? Si Éluard hagués estat diferent, potser menys egoista, hauria viscut menys temps?
No ho sabrem mai però tinc una teoria.”
Viure segurs a Europa
Ens cal un exèrcit comú?
En els darrers anys, Europa ha fet poc ús de les accions militars pròpies, les quals sovint han quedat relegades al protagonisme dels Estas Units o bé a l’OTAN. Tot i això, amb el procés de globalització, cada vegada són més, i més diverses, les amenaces a les quals ha de fer front la Unió Europea, i en aquest context, disposar d’una estratègia pròpia, no és una elecció sinó una autèntica necessitat.
