En ple debat sobre si guanyarà al final el llibre electrònic contra el llibre en paper de tota la vida, apareix per mi un altre referent important, que és el llibre sonor o parlat, l’àudiollibre.
No sóc massa donat a fer pronòstics però a poc a poc crec que guanyaran també molt terreny llibres parlats, en aquest temps de fibra òptica. Si us hi fixeu, cada vegada hi ha més empreses que ens hi porten, i els grans gegants d’Internet com Google cada vegada potencien més els temes d’àudio. Escoltar un relat sencer com el Lazarillo amb uns auriculars serà cada vegada més quotidià. No és nou, fa temps que això existeix, però internet i la tecnologia sense fils ho estan accentuant.
Els avantatges del llibre parlat són moltíssims. Per practicar un idioma va fenomenal: jo ho faig mentre condueixo, escolto contes curts en italià. Us podeu també transportar en el temps escoltant Hemingway o “El Coronel no tiene quien le escriba”, de García Márquez, mentre feu una passejada o renteu els plats. Se m’acut la Rodoreda, Delibes o Sánchez Ferlosio.
Més mandra farien “Guerra i Pau” de Tolstoi o “El conde de Montecristo” de Dumas, que traduïts en temps, potser ens farien falta dues vides, però segur que trobaríem el moment.
Aquest invent dels llibres parlats té altres avantatges. Indubtablement una eina extraordinària per la gent amb problemes de visió. Però fins i tot sense aquests problemes, per la gent que hi veu, l’àudiollibre farà que descansem una mica la vista. Sobretot penso en la gent de la meva generació i més joves. Ves a saber com arribarem a avis, si és que hi arribem, després d’estar tantes hores davant de pantalles d’ordinadors, de mòbils, de whatsapps, tauletes o de les pantalles dels caixers automàtics. Es calcula que passem entre nou i deu hores diàries cremant la vista davant pantalles; poca broma.
Sovint els llibres parlats els interpreten actors. Però també estaria bé que ho fessin els seus autors. Sense anar més lluny, m’agradaria que els escriptors que fan llibres i que col.laboren en aquest programa, que són un munt, fossin els qui llegissin en veu alta dels seus volums. Potser ja ho fan. Penso en la Rosa Regàs, Adrià Pujol, Miquel Martín, Isabel Gàmez i perdoneu si me’n deixo.
I sense tanta tecnologia, però amb la mateixa idea, em trec el barret davant accions dignes d’aplaudir: un alumne de la meva classe d’italià, en Gerardinho, fa una tasca encomiable al seu poble empordanès. Cada tarda va al local de la Gent Gran i allà, davant dels avis, llegeix en veu alta unes quantes pàgines d’un llibre que ells mateixos han triat. D’aventures, de la guerra civil, o de polis i lladres. Fins i tot, cada dia en arribar, fa un resum dels capítols anteriors.
Potser aquestes persones no podrien llegir per ells mateixos, per vista cansada o altres problemes. Ell els hi llegeix en veu alta deu o quinze pàgines, fins que nota que l’auditori ja en té prou. No us sembla un meritori esforç digne d’elogiar? A mi quan m’ho explicava em va semblar una idea fabulosa, que no té preu i que el fa grandiós.
Queda dit. Pronostico un bon futur a les lletres per l’oïda. Espero que no m’equivoqui. Veurem d’aquí a uns anys què haurà passat.
