Fotografia: Xavier Casals
A finals del 2019 van venir els Manel amb un nou disc anunciant un “canvi de paradigma” a la primera cançó, i vinga entrevistes i articles sobre les diferències de gènere, d’instruments i de to, però encara no sabíem que el canvi de paradigma aniria de debò: mesos de gira després, ja no saltem, ja no ballem, i en Guillem Gisbert segueix fent veure que tira esprai antiformigues quan canta Formigues, però ara nosaltres anem protegits amb mascaretes. “Un concert amb mascareta és pesat, però nosaltres tenim l’objectiu que oblideu que la porteu, encara que siguin dos minuts”, adverteix Gisbert. “Malgrat haver de fer-ho així, sou aquí i som aquí”. I és que aquest concert d’ahir al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols era una mica això: un dels petits oasis que passen malgrat tot.
Anar a un concert de cançons que et coneixes quan t’envolta un context diferent a d’altres concerts passats fets de les mateixes cançons té un punt analitzador que troba noves referències a les lletres que abans entonaves com si res: cantar “l’enemic estiueja a primera línia de costa” ara ens fa gràcia, però aquestes lletres que abans volien dir-nos altres coses també són un punt de sortida, un lloc des d’on tornar a aquell estadi que ja et coneixies, on la “distància prudencial” no tenia res a veure amb el coronavirus i on la frase “l‘enemic és molt llest i ens supera en recursos i en nombre” era per a tothom un enemic diferent.
En aquest punt entre l’abans i el després, que és l’ara, ahir a la nit era un concert amb gent asseguda que abans ballava, en el que només si sona Benvolgut el personal de seguretat no pot evitar que t’aixequis: ara ballem una mica com balla en Guillem Gisbert, convençut però discret, una mica amb els hombros i amb les cames però rígid sense passar-se gaire. Cantem “quan la derrota és segura, jo competeixo”, recordem que a vegades ens puja la serotonina i amb La Cançó del Soldadet encara ens emocionem. Ara aprofitem el camí per anar al labavo per ballar sense restriccions.
En aquest estiu d’agafar aire, els Manel ens han cantat el seu últim disc Per la Bona Gent i tot el que saben que ens agrada, l’Ai Dolors encara que ens sembli impossible que tot això pugui acabar, ens tira el Boomerang perquè hi anem darrere i ens vinguin ganes de ballar… i mentrestant sabem que torna el COVID ressonant com un exèrcit de timbals, però és l’amor que també se segueix propagant com un virus tropical, i sobretot ens recorden que, a vegades, ens en sortim, i una petita carambola ens ho demostra. El concert d’ahir va ser un d’aquells petits moments en els que ens permetem cantar “aquí volem viure entusiasmats” i fer-ho a ple pulmó encara que ens passi el que ens passa. Aquest concert, amb aquests moments, és una d’aquestes tonteries que ens indiquen, malgrat els canvis de paradigma, que ens en sortim. O, si més no, el concert d’ahir va ser una d’aquestes coses que encara tenim la sort que passin, malgrat tot.
