Tinc la sort, a vegades estressant, de poder realitzar les meves dues vocacions unides per la música, ser mestra i ser cantant. He viscut en primera línia com s’ha viscut des de l’escola la situació actual i vull fer un petit homenatge als nostres nens i nenes. La infantesa és o hauria de ser per a tots l’etapa de més feliç de la nostra vida, és la que ens deixa més empremta, els fonaments del que serem. La paraula confinament, una paraula que fins ara era estranya i poc familiar per la majoria de tots nosaltres, quedarà present per sempre en el seu record. D’un dia per l’altre ens va canviar la vida, a tots ens va costar assimilar la nova situació però nosaltres som adults. Ells, d’un dia per l’altre, es van quedar sense escola, amb tot el que l’escola comporta, un eix fonamental de la seva vida. Sense poder jugar amb el amics, amb tot el que jugar comporta, les rialles, les baralles, el fer les paus i el seguir jugant. Sense extraescolars, activitats que escullen perquè els encanten i se l’esperen tota la setmana. Sense festes d’aniversari, ni les dels amics ni les seves, que són la festa que més esperem quan som petits i la que més especials ens fan sentir, en definitiva, tancats a casa i privats de tot allò que els nens i les nens necessiten per ser nens i nenes.
I no em vull oblidar dels nens i nenes de sisè que durant tota la primària han estat desitjant ser els grans de l’escola, ser els protagonistes de molts moments, acomiadar-se de la que ha estat la seva casa durant nou anys de la seva vida i moltíssimes coses més que s’han perdut i que no podran recuperar. Ells han hagut de renunciar a aquestes i tantes coses. Però sabeu què? Que han donat la talla com ningú, han sabut adaptar-se a la nova situació, a la nova manera de fer escola, i ho han fet amb coratge, amb calma, amb un somriure i amb resignació. Els nens i les nenes són únics i sempre superen les nostres expectatives, perquè, quan cal, sempre estan a l’alçada i acaben sent ells els que ens donen una lliçó.
