Fa anys, en una cançó veritablement bonica, el cantant Joaquín Sabina es preguntava qui li havia robat el mes d’abril.
Seguint aquest joc de paraules, a tots nosaltres ens han robat el mes de novembre. Els carrers potser seran sempre nostres, però el mes de novembre ja és de l’oncle Sam.
Des de fa uns anys em fascina el poder de seducció i la facilitat que ha tingut la cultura americana per apropiar-se d’aquest mes.
Fixem-nos bé que l’agafa ja des del primer dia, o sigui, del que “antes” es coneixia com a Tots Sants, i ara en diem Halloween, i acaba amb el final de mes, que abans no tenia nom i ara es diu Black Friday.
Totes dues han vingut per quedar-se.
Tant una cosa com l’altra han tingut una acceptació i penetració brutal a les nostres vides, als costums i als calendaris.
Tinc amics i amigues que ni bojos es disfressarien per carnaval. Però en canvi corren bojos per guarnir-se de Freddy Krugger, de zombi, del ‘maiqueljanson’ i de la matança de Texas.
Realment, em sorprèn, i no ho critico, la força amb la qual ha entrat a casa nostra aquesta exhibició de carbasses, de teranyines fetes de nylon o aquella rucada d’escena de nens i nenes als carrers de la Catalunya nostrada pidolant “truco o trato”, que encara no sabem què vol dir, ni falta que fa.
I el final de mes, igual. Un mes, el novembre, normalment d’aspecte pansit, de color desgraciat de cafè amb llet, de transició, acaba amb un festival comercial imbatible que tots ens esperem, jo el primer.
Dit tot això, remarco que no em molesta la cultura nord-americana, de fet m’entusiasma, en sóc àvid consumidor, des del cinema fins a la seva literatura les arts visuals, les cames de la Marilyn i la música de Bruce Springsteen.
Simplement em sorprèn la capacitat que ha tingut d’alteració del nostre calendari secular.
Res, que en quatre dies festejarem el dia d’acció de gràcies, també al novembre, o ens trucarem per veure qui cuina una barbacoa al jardí el proper quatre de juliol, al més pur estil Homer Simpson. Temps al temps.
