Aquesta setmana hem sentit la noticia que Catalunya lidera la llista d’espera per a una prestació de la llei de dependència. La noticia explicava que “a Catalunya reben els ajuts més de dues-centes mil persones i més de vint-i-cinc mil estan en espera de rebre una plaça en residència pública o en un centre de dia”. El més frapant de la noticia es que deia que fins a “12.280 persones van morir l’any passat en aquesta situació, posant en evidència el dèficit de places públiques al sector i la lentitud de la gestió”.
I es que per més que l’any 2006 una llei d’àmbit nacional establís per primera vegada el dret universal subjectiu a la dependència , les “cures socials” no existeixen com a bé comú com si passa amb la salut, l’educació o les pensions. De fet esperem que no s’estalviïn mitjans en els tractaments d’algunes malalties per costosos que siguin. En canvi, el que significa tenir reconegut el dret a la dependència ens costa més d’entendre. Com traduïm el reconeixem d’un dret en protecció social?… Quan es crea un dret però no s’hi posen els mitjans per abastir-lo, en realitat, es com si no existís. Resta a les mans del mercat o l’àmbit familiar.
Segons dades de l’INE el nombre de places en residències al Baix Empordà el 2023, era de 976, 302 de les quals públiques, i la pensió contributiva mitjana de la Seguretat Social al Baix Empordà al desembre de 2023, era de 1.067,85€.
Això vol dir que al Baix Empordà el 70% dels usuaris es troben en places privades. I les places privades costen entorn dels 2.000€ mensuals, per tant es evident que els números no surten.
Pensem que la demanada de prestacions per dependència i la sol·licitud de places de residències no pararan de créixer els propers anys, potser ja és hora que s’encari aquesta realitat destinant-hi els recursos necessaris.
