L’atzar ha volgut que durant aquests mateixos dies que centenars de milers de palestins de Gaza fugen cap al sud un amic poeta m’enviés un correu on recitava La ciutat llunyana de Màrius Torres. L’he escoltat perquè les poesies de Màrius Torres m’agraden i perquè el meu amic, naturalment sense el dramatisme de tanta altra gent, és també una mena d’exiliat de casa seva. Es diu Josep Miquel Servià, va néixer i créixer a Palamós, fa anys que viu a Sarrià de Barcelona i, encara que compto que de tant en tant torna a Palamós, compto també que hi torna cada cop menys. En Josep Miquel Servià és gran, a part d’amics a Palamós ja no hi deu tenir familiars, fa trenta, quaranta, més de cinquanta anys que va marxar-ne.
Potser algú de vostès ja sap que Màrius Torres escriu La ciutat llunyana durant els primers mesos del 1939, malalt de tuberculosi des del sanatori de Puig d’Olena. Màrius Torres acabara morint: massa jove si pensem que va néixer l’any 1910, massa tard per estalviar-se haver de veure com els franquistes han entrat al seu i al nostre país o, tal com diu ell per veuere que:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
La ciutat llunyana és un sonet: té, només, doncs, catorze versos. En els dos quartets explica el present, la situació d’aquest país a començaments del 1939. Enderrocada, entre crits estranys, la ciutat d’ideals que volíem bastir, és en els tercets on Màrius Torres prova de consolar-se dient que, més llunyana en el temps i, per tant, més lliure que la ciutat o la seva pàtria ideal n’hi ha una altra que envia alenades d’aire i de fe, per damunt d’aquest temps presoner que li ha tocat viure. Des del seu present de misèria, per no dir de merda, el poeta, Màrius Torres si ho volen, sent:
……………una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peregrins.
Estimats oients de Ràdio Capital, jo ja sé que ara algú d’aquesta falsa esquerra acrítica que avui patim em dirà que els palestins que fugen de Gaza són més aviat exiliats i no exactament peregrins. Però jo, que no sóc més propalestí que proisraelià, jo que estic convençut que quan dos es barallen no sol ser mai culpa només d’un, li diria que, encara que en aquests moments tots sabem on hi ha la barbàrie, en el cas del conflicte jueu-palestí, que sembla etern, no es pot pas dir que les coses siguin tan simples com sembla que volen veure. I que, a més d’expressar la nostra solidaritat amb tants de jueus i amb tants de palestins assassinats, potser no voler adonar-se que són també peregrins sigui part del problema.
