Havia de ser cosa de quinze dies tancats a casa, un trist març de 2020, i fet i fotut portem un any i mig de la pel.lícula de la pandèmia. Amb altibaixos, sí, amb muntanyes russes normatives, girs de guió d’actors del Prociat’s Studio, amb aparicions estel.lars d’actors secundaris de luxe com togats, alguns negacionstes i cunyats de torn. Una samfaina perfecta. Els coits del que havia de ser un confinament puntual ja han donat els seus fruits saborosos, i si les matemàtiques posturals no enganyen, aviat veuran la llum la segona tongada de nadons interpandèmics.
I mentrestant, la pel.lícula dels fets segueix projectant-se en les pantalles de tot el món. Més esllanguida, si voleu, més desapassionada, més laxa, més light, més avorrida. En aquest cas, sortosament més avorrida, perquè la covid sortosament ja no genera titulars d’impacte, sinó que anem veient com afortunadament remet. Com diria Sabina, al final llegó el final, amb un final encara difuminat.
Però mentrestant, m’agrada observar el moment que vivim tots plegats i veig que l’ànim que percebo és d’una ànsia ferma dels retrobaments. Jo fa dies que penso, i sento dir, arreu on vaig, que hi ha ganes de retrobar-nos. Sia com sia.
Vaig al gimnàs i els meus col·legues Ójca, Daví i Cál.lo, et diuen que ben aviat reunirem nòvies i patxanga i tots a fer festa grossa. Sento als companys d’empresa, en el moment del cafè, que només somien en retrobaments i en abraçades grupals. I jo també penso en gent que no veig, i que tinc ganes de provocar una ocasió excepcional i expansiva per coincidir de nou. Fa dies que penso en reunions amicals de molta gent, de moltíssima gent, de balls, de congues, dels petons a dalt de la cadira dels casaments. Penso en multitudinaris sopars de nadal, o en cargolades, arrossades, barbacoes, ballades de line dance, de lindy hop, de sardanes, de gegants, de majorets o de yoga comunitari. En cercaviles, desfilades, cavalcades, xocolatades, carnavalades i rotllanes apassionades de molta i molta i molta gent.
Hem estat tant temps tancats, o limitats per la mascareta, descofiant de l’aire que respirem, evitant tant el contacte, que ara necessitem moltes multituds multitudinàries. Serà més tard, o més d’hora, però segur que ens hi trobem.
