De cap manera es pot dir que jo sigui una persona de pagès, he nascut en una gran ciutat i he viscut una bona part de la meva vida en moltes altres ciutats totes elles tan plenes i atractives com aquella on vaig néixer, però un dia ja fa uns deu anys, no sé ben bé perquè o més ben dit sí que ho sé, perquè les coses se’m varen posar de cara, vaig decidir deixar de rodar mon i quedar-me a viure a una casa de l’Empordà que m’havia comprat als anys setanta i des de llavors només hi vivia de tant en tant.
Tot i això, entre contracte i contracte em dedicava amb tota l’empenta a plantar arbres, treure les males herbes i fins i tot un dia, llegint un llibre que es deia Vivir en el campo, vaig començar i acabar un galliner on vaig posar sis gallines que vaig anar comprar al mercat de La Bisbal. Va ser una experiència que va acabar amb les gallines mortes i escampades pel camí perquè mentre jo, esgotada per l’esforç somiquejava al sol, estirada en una gandula, la gossa d’una masia propera, s’havia dedicat a gratar i burxar sota la tanca de reixa que també em varen vendre al mercat i que jo no havia enterrat una mica el just perquè s’aguantés, i amb la seva pota llarga agafava les gallines i estirant les feia venir cap on ell era i després quan les tenia a fora mig estabornides les escampava pel camí. Sigui com sigui aquesta petita aventura que va fer riure al pagès de l’altra banda de la vall que em mirava sempre amb sornegueria (“Ara pla!”, deia sempre) em va servir per començar la meva primera novel·la que no va guanyar cap premi ni mai va tenir l’èxit de les que li varen a seguir però que a mi encara hi ha dies que és la que més m’agrada.
Això passava fa vint-i-cinc anys però la meva relació amb el camp segueix sent una mica com era, Si no has nascut pagesa, diria el meu pare…. Jo hi poso tota la voluntat, l’entusiasme i l’optimisme i ella, la terra, sembla esperar-me a la cantonada d’una barrera de xiprers per riure-se’n de mi, o per donar-me consells que se’m desvetllen sempre amb el meu propi reconeixement de què he fet malament. Però jo continuo plantant, i segant i veient com creixent els arbres i mirant com augmenten en primavera les petites fulles de les figueres o de les heures, o celebrant els primers brots de les glicines que deixaran les parres amb una cortina de raïms blaus plens d’olor, sempre amb un projecte o altre al clatell que millori la vida del meu petit camp que, se’n rigui o no se’n rigui la terra, va convertint-se tal com jo el veig en una mena d’oasis en mig dels camps i boscos d’alzines sureres que l’envolten.
Cap a l’est, ben bé en el punt més baix de la vall, hi ha un rec que no porta mai aigua només quan plou que sembla una petita riera. I és per allà on entraven cada nit els senglars que venien en família a menjar-se les verdures del meu hort. Jo estava furiosa perquè mai no els veia, però sabia que havien vingut per les petjades i per les destrosses, sobretot per la manera com arrencaven el verd creient que a sota hi trobarien aigua. El cas és que quan ja estava tipa de contar les meves desgràcies camperoles a tothom, un dia un noi d’uns 10 anys que era al meu darrere a la cua de la fleca i que em va sentir parlar de les meves desgràcies, en sortir em va aturar i en un català del més elemental em va dir: “Si no vols que els senglars se’t mengin les herbes” va dir, “has de saber per on entren i omplir el terra de cabells”.
¿Cabells? Cabells de qui, vaig preguntar.
“Cabells de perruqueria, dels que tiren a terra. Te’ls donaran per res”.
I sense deixar-me preguntar res més el vailet va fugir corrent, girant-se de tant i fent-me gestos que sí, que això era el que havia dit, sí cabells.
No en vaig fer cas, però quan al cap d’uns dies vaig veure que els senglars m’havien deixat els recs de pèsols i faves, com la palma de la mà, vaig anar a la perruqueria on em tallava el cabell i els vaig demanar si em podien omplir de cabells la bossa que els portava.
De cabells, va dir estranyada l’Anna, la perruquera.
“Sí”, de cabells.
“Per fer un coixí?”, va dir rient.
“No, perquè no entrin els porcs senglars”.
No s’ho podia creure, però me’n va deixar una bossa ben plena de cabells, i jo en vaig omplir el terra del rec i els senglars no varen tornar. Ningú em creia quan ho explicava i ningú em creu encara ara. El cas és que el meu hort es va anar fent cada vegada més gran, i jo vinga plantar i recollir i regalar cistells i més cistells de tomàquets, i escaroles, pebrots, pèsols i faves i de tant en tant maduixes, però mai més van entrar els senglars. Com si volguessin demostrar amb mi al món i sobretot a la terra, que si era veritat que jo no hi entenia gens en les feines de pagès, tot i que la gent seguia queixant-se del mal que feien de nit els senglars, jo havia aconseguit que no tornessin a entrar mai més en el meu hort. Encara que quan explicava com ho feia, ningú em cregués i tothom es morís de riure.
