Després de gairebé dos cursos, els alumnes de les universitats catalanes tornen a poder tenir l’experiència universitària. I si, parlo d’experiència, perquè la universitat no només es defineix pel sol fet d’estar a l’aula, sinó pel fet de poder ocupar un espai de socialització, un espai de lluita compartida, un espai de creixement personal, en definitiva, un agent imprescindible per a la formació de persones crítiques.
I per això, aquest retorn, tant per mi, com a professor universitari, però a la vegada estudiant de doctorat, com per l’alumnat, us puc dir que aquest retorn ha estat el més sentit i joiós que he viscut mai. No ens enganyem, aquesta sensació no ve provocada per cap millora contractual del professorat universitari, com tampoc per cap rebaixa de les matricules per l’alumnat, en cap cas. Aquesta sensació prové de les ganes d’aquells joves- que segons alguns només pensen en botellots– per tornar a estudiar i a socialitzar. Perquè si, us puc dir en coneixement de causa, que darrera totes aquelles mascaretes, hi ha milers de joves que tenien ganes de recuperar la vida universitària que els pertoca. Ganes de sortir de la solitud dels últims cursos, ganes de recuperar la interacció social, i perquè no dir-ho ganes de recuperar-se psicològicament del que ha estat una temporada molt difícil per el jovent.
Així que, visca la universitat, visca la presencialitat, i visca el jovent.
