L’escalada del govern del PP en l’intent de genocidi cultural no té aturador. Un gran nombre d’institucions culturals del nostre país corren perill. El Festival Temporada Alta o el Teatre Lliure, per posar dos exemples, ho tenen difícil o impossible per superar la darrera bertranada de l’ínclit sinistre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que interpreta a la seva conveniència i la del seu partit la normativa fiscal i ara es despenja amb què l’IVA de les subvencions, que no s’havia pagat mai, s’ha d’abonar, amb efectes retroactius.
De sobte, a les nostres institucions públiques les carreguen amb unes motxilles que, en la majoria de casos, comprometen la seva viabilitat. Però tot això és la xocolata del lloro i, a més, també afecta a d’altres institucions d’arreu de l’Estat, tot i que les que interessa salvar ja han estat oportunament eximides de pagar aquests tributs. El que realment s’amaga al darrera de tot això, la veritable peça de caça major per a un govern podrit fins al moll de l’os com el del PP, amb el suport de la ultradreta de Ciudadanos i la connivència dels socialistes, són els mitjans públics de Catalunya: ACN, Catalunya Ràdio i, molt especialment, TV3. Al deute que arrossega la televisió catalana –un tema que són figues d’un altre paner- l’amic Montoro li ha afegit una llosa de 167 milions d’euros més d’impostos, la qual cosa la fa absolutament inviable.
TV3, més enllà de qualsevol altra consideració, és l’instrument de cohesió social i promoció i divulgació de la nostra llengua i cultura més popular de que disposem i, per tant, és imprescindible. Els seus estàndards de qualitat i pluralitat superen, de llarg, a qualsevol televisió pública o privada de l’Estat, una afirmació que és exactament igual de vàlida per a Catalunya Ràdio, malgrat que en aquest àmbit la competència, especialment al nostre país, és ferotge.
Diu el polifacètic Ben Vautier, agitador, artista, crític, que “no hi ha poble sense cultura ni cultura sense llengua”. És per aquest motiu pel qual hem de preservar a tota costa els nostres mitjans públics, però també perquè ens expliquen el món d’una manera que contrasta amb la uniformitat existent en gran part de la premsa de la resta de l’Estat, que estimula la nostra vessant crítica, que ens permet posar en qüestió el relat oficial que es ven des de Madrid, en què la intervenció en els mitjans de comunicació públics i privats per part del poder polític i econòmic n’és ben evident. D’aquesta malura no n’està exempta la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en què existeix un vergonyós repartiment de parcel·les polítiques que, en ocasions, han entorpit greument el treball dels professionals que dirigien els mitjans públics, afavorint als privats –en l’àmbit de la ràdio especialment-, però no és res comparable al que es viu en mitjans espanyols, en què els comitès professionals han denunciat manipulacions flagrants. La defensa de TV3, Catalunya Ràdio i ACN ha de ser una prioritat per, posteriorment, despolititzar-les i convertir-les en veritables estructures d’estat.
