El principal motiu de rebuig als immigrants deriva de ser pobres, un fet notori però que s’obvia. Tant les embarcacions que creuen el mediterrani d’Àfrica a Europa com els creuers que atraquen als nostres ports, comprenen una tripulació de persones de diferents nacionalitats en trànsit per diferents països.
En cas de navegar a la deriva, la resposta que ofereixen algunes autoritats als dos vaixells és radicalment diferent. No puc comprendre que davant d’una situació en què es troba en perill la vida de persones, totes les autoritats no donin una mateixa i inequívoca resposta: garantir el dret a la vida. Confondre una actuació humanitària amb la gestió de les fronteres és pervers.
Distreure’s en la normativa sectorial d’estrangeria quan es tracta de garantir drets humans resulta inamissible en una autoritat pública. Hi ha algunes màximes que de senzilles i certes esdevenen punyents quan s’apliquen o, més ben dit, quan deixen d’aplicar-se. Sembla que tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos és fàcil de comprendre però difícil d’aplicar.
Alguna cosa passa quan la manca d’empatia amb els nàufrags del mediterrani és tal que no som capaços de posar-nos a la seva pell, ni tan sols en aquesta situació tan extrema. Possiblement el que passa s’anomeni Aporofòbia, rebuig a la pobresa o a les persones sense recursos o desemparades.
Aquest terme, diferent de la Xenofòbia, va ser creat per una catedràtica d’Ètica i filosofia política, la Sra. Adela Cortina. Seguint en l’exemple anterior, pocs prejudicis es tenen a la tripulació d’un creuer si els seus tripulants tenen la cartera ben plena. En l’imaginari col·lectiu sovint es barreja pobresa i delinqüència, creant-se una distància tan gran amb els pobres o els immigrants que poden explicar l’actitud d’alguns gestors públics que prioritzen el control de fronteres a salvar la vida a una persona
