Quan vaig llegir el llibre de memòries de Joan Margarit, “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, em sentia empès a aturar la lectura per pensar en l’home i en el professional. Em sembla envejable la combinació de dues professions tan oposades però que busquen resultats semblants en la construcció d’objectes o de textos, l’emoció de l’observador o del lector.
Em meravella l’home que al matí donava classes de càlcul d’estructures a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i a la tarda, sota l’ombra d’un xiprer o vora el foc, podia escriure versos colpidors.
Escriure a llapis i dibuixar amb ploma. Aferrar els fonaments d’una obra, buscar l’impacte de la llum sobre una façana o tallar el vent amb una aresta afilada; fer volar els sentiments, fer llenegar una llàgrima o aclucar els ulls i respirar fons.
Em sento obligat a llegir i rellegir quelcom que em sento meu. Potser més coincidint amb aquests dies on la llibertat sembla pecat.
La llibertat és un estrany viatge
La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general
És morir lliure
Les paraules República i Civil
Un rei sortint en tren cap a l’exili
La llibertat és una llibreria
Anar indocumentat
La llibertat és fer l’amor als parcs
Una forma d’amor, la llibertat
I la llibertat també és llegir Joan Margarit.
