Segurament si algun dels treballadors de la indústria del suro de Palafrugell de principis del segle XX, veiés com ha evolucionat el món, pensaria que li estan parlant d’un altre planeta. Segurament si a un espanyol de classe mitjana de la jove democràcia post dictatorial li ensenyessin per un forat del pany, com ha canviat el seu país al S.XXI preguntaria si allò que veu és Espanya. I probablement si a un treballador com vostè o com jo (tot i que menys), a mitjans dels 90 li expliquessin que pràcticament res del que assumeix com a modernitat i futur, seria com s’ho imagina, tampoc n’estaria gaire convençut.
Que el S.XXI ens ha canviat com un mitjó és una obvietat. el que ja no ho és tant, és el sentit positiu d’aquest canvi. La revolució digital ha transformat en 10 anys, més coses que les revolucions dels darrers 150 anys i això, que té molts avantatges, amaga certs inconvenients. D’entrada que la regressió de drets i llibertats que abans era evident perquè es palesava tastant la porra d’un policia (per exemple), ara queda camuflada sota el paraigua del progrés capitalista. El sistema econòmic que ha triomfat, per la seva condició del menys dolent comparat amb els altres, és a l’hora el més injust.
És aquest sistema el que ha permès que persones superdotades inventessin tot tipus de dispositius que ens mantenen connectats les 24 hores del dia. És aquest sistema, el que ha permès evolucionar invents que fa ben poc no eren ni tan sols idees de futur. Però és també aquest sistema, el que ens convida a estudiar no pas per ser més llestos, més humans o millors persones, sinó més competitius, més consumidors i en definitiva perpetuadors del mateix sistema. I és en aquest context, que tots plegats anem més de pressa. Tots plegats mengem pitjor. Tots plegats ens informem sense cap profunditat perquè utilitzem les eines del sistema que imposen aquesta pressa frenètica. I és justament tot això, el que fa que comencin a aparèixer noves professions que fa uns anys ni imaginàvem i hàbits que ara acotem a 3 sessions per setmana quan fa només 15 anys formaven part del nostre dia a dia. La meditació, el mindfullness, el coaching… tot plegat són eines ideades per portar-nos la calma que nosaltres, esclaus del sistema que hem creat amb el nostre propi vist-i-plau, ens serveixen per donar-nos la pau i la calma que abans trobàvem en la parsimònia de les coses quotidianes.
I si creieu que això que dic és un tic de senyor gran, pregunteu-vos per què anar a passejar el gos abans era una agradable obligació i en canvi ara, es converteix en un dels pocs moments de desconnexió del dia. O penseu la sensació de normalitat que sentíeu quan anàveu un diumenge de tardor a la platja i la mandra que us agafa ara quan penseu que n’heu de marxar perquè l’endemà torneu a la vida quotidiana, que ara és més complexa. O si no, plantegeu-vos en què us gastàveu abans tots els diners que ara invertiu en classes de ioga, meditació o teràpies per relaxar-vos.
