A casa el sogre hi ha un llimoner excessiu, un magraner rata, un pruner que fa prunes de diferents colors, maduixeres resistents i tres oliveres. A casa meu el menjar no s’ha llençat mai, i tal com pregona la Maria Nicolau, les sobres se mengen i Déu n’hi do els àpats que en surten! La verdura d’avui, acaba a l’arròs de demà; el pollastre arrebossat, a l’amanida; i la vedella rostida a l’entrepà que ens menjarem el diumenge al vespre davant de la tele. Així que de les llimones al gener en fem el suc per la llimonada que ens beurem a l’estiu quan la calor apreti; els grans de les dues magranes minses acabaran en una tassa de te a penes plena que farà les delícies del primer que l’arrambi de la nevera; ens afartarem de prunes arran d’arbre, però no atraparem mai el número que endraparan els ocells; i la maduixa que madurarà despistada (la setmana passada mateixa en vaig trobar una) me la cruspiré jo, mentre jardini. Des de fa tres anys, les olives també les cullo. El primer cop en vaig fer de condimentades, després d’estudiar no sé quantes receptes, de la família, d’internet, dels amics, dels llibres, però la majoria les vaig dur al trull, aconsellada per l’amic Roura, que és generós de mena. Aquell primer any vaig separar les picades per la mosca de les no picades, una a una i a mà, hores i hores destriant-les com en un treball ocupacional infinit, fins que l’amic Campsolines em va dir que no calia. Ara de salades ja no en faig, perquè és molta murga per tan poc plaer, però les olives les segueixo collint. Fa quinze dies, en un dematí, a correcuita, 24 quilos, cavalcant les hores que ens atrapaven, patint per si no arribàvem al trull de La Bisbal, que com diuen ells, a l’hora de dinar, dinen. Al cotxe, carregats de les caixes que m’han convertit en una mica més de dos litres, el fill em demanava: però això de collir les olives, perquè ho fem? i jo li vaig explicar que és per equilibrar el món, perquè d’això es tracta
