Escuadrón suicida

Una vegada més, tal i com va fer a Batman v Superman, la preqüela no oficial de Justice League, Warner comença la casa per la teulada i ens presenta un munt de personatges desconeguts pel gran públic. La gràcia de la jugada d’Escuadrón suicida en els còmics de DC, o del seu equivalent a Marvel, els Thunderbolts, consisteix en agrupar en un grup, uns malvats que ja han estat, la majoria d’ells, presentats en altres col·leccions. En aquest cas cap personatge ha estat vist prèviament enlloc, tampoc el Joker ja que aquesta és una nova encarnació.

David Ayer, realitzador de Fury, ha estat el director i guionista d’aquesta pel·lícula. Qui hagi vist Fury (Corazones de acero) podrà entendre moltes coses dels resultats i el tipus d’escenes absurdes que no condueixen enlloc d’Escuadrón suicida. Les dues pel·lícules tenen un component visual molt atractiu, però també comparteixen una direcció efectista i una història que no porta enlloc.

Per situar-vos, quatre línies sobre què va això. Amanda Waller (Viola Davis), directora de l’agència governamental ARGUS, crea un grup secret format per malvats tancats de per vida en la presó de Belle Reve o en l’Arkham Asylum. Supervisats pel militar Rick Flag (Joel Kinnaman) i la seva guardaespatlles, Katana (Karen Fukuhara), l’equip el formaran Deadshot (Will Smith), Harley Quinn (Margot Robbie), Killer Croc, Boomerang (Jai Courtney), El Diablo i Slipknot. El grup serà enviat en una missió de salvació. Allí es creuaran amb el Joker (Jared Leto) qui és el responsable que Harley Quinn s’hagi convertit en la desequilibrada que és.

Escuadrón suicida llueix tal com si fos una pel·lícula de superherois dels anys 90, una autèntica hereva de les pel·lícules de Batman de Joel Schumacher.

Començarem parlant dels personatges. Personalment crec que hi ha tres actors que aguanten ells solets la pel·lícula i que sense ells seria un desastre majúscul: Viola Davis, Will Smith i sobretot Margot Robbie. No només aquests actors ho fan molt bé, sinó que els seus personatges són els més ben construïts. Will Smith està sensacional, com feia temps que no vèiem, i és gràcies a la seva veterania que sap moure’s en una pel·lícula en la qual no sembla funcionar res del que gira al seu voltant. Això només ho pot fer un gran professional. Viola Davis poca cosa més podem dir, que està sensacional. És molt bona actriu i dóna el carisma que se li suposa a la directora d’ARGUS. I Margot Robbie… Què faríem en aquesta pel·lícula sense Robbie? Ella soleta s’emporta els millors diàlegs i construeix, a partir de zero, un personatge que sí serà recordat, al contrari que la pel·lícula. El millor de la Harley Quinn de Robbie és tot. Començant amb pel seu llenguatge corporal i tota la resta. Harley Quinn és un personatge que ha construit l’actriu, magistralment, ella soleta. Anem per la resta del repartiment que van de l’estar malament a l’estar pitjor. Podríem dir que la resta dels actors que formen l’equip, Jai Courteny i companyia, estan per omplir ja que si no hi fossin la pel·lícula es quedaria igual. També podries posar-hi altres personatges i tampoc passaria res. Dels actors que els interpreten millor no parlar-ne. Pel que fa a Joel Kinnaman, el líder de l’equip, passa desapercebut igual que ho va fer en el remake de Robocop. L’actor no ha estat capaç de trobar a Hollywood, per més que s’esforci, un paper que li vagi com ho va fer el de l’excel·lent sèrie The killing. El punt més insultant resulten els dolents. Els seus moments, en els quals se suposa que hauria d’aparèixer tota l’èpica, em van fer pensar que eren una reencarnació dels malvats del remake de Furia de titanes. He deixat a Jared Leto pel final. Jo no em queixaré que surt poc, ni penso denunciar Warner per aquest motiu, com recentment ha fet un fan. La meva queixa és la contrària, que surt massa. M’explico. Pel que aporta, que és res, el millor que hauria pogut fer el director hagués estat eliminar totes les seves escenes i deixar la seva presècia en un cameo. Podem discutir si aquesta és una bona versió del Joker, a mi no m’agrada, és la meva opinió. Si tinc que quedar-me amb una de les vistes al cinema, em quedo amb la de Heath Ledger de la pel·lícula de Nolan. El Joker de Leto és un delinqüent, un mafiós, un macarró, amb les seves cadenes i tatuatges que es pinta com un cosplayer del Joker de César Romero de la telesèrie de Batman dels anys 60. A part de valoracions personals, ningú pot negar que acaba essent un personatge prescindible que no aporta res i que si sortís del muntatge final, la pel·lícula guanyaria en ritme.

Més enllà dels actors, Escuadrón suicida té un problema de ritme i de falta d’acció. Durant la primera hora es dedica només a presentar els personatges amb una sèrie de flashbacks que no fan res més que alentir-la i tallar el rotllo de manera constant. El muntatge és igual de dolent que el de Batman v Superman. L’altre problema és el to. No es pot fer una pel·lícula que busca ser transgressora i gamberra i que demana a crits un estil Deadpool amb una qualificació per edats de majors de 13 anys. Pel que fa a la segona hora comença, per fi, amb una escena d’acció. L’acció es concentra en aquest tram, just quan la pel·lícula perd el punt més original i es converteix en convencional. És quan veiem que aquests dolents tant dolents que ens han pintat a la primera hora, en realitat tenen un cor enorme (sic!). No voldria deixar de parlar de l’escena de lluita final, una de les pitjors mai vistes en cinema de superherois, només comparable amb la lluita final contra el Dr. Muerte de Cuatro Fantásticos de Josh Trank. Mancada d’èpica de lògica, de diversió, de bons efectes, de carisma… Mancada de tot.

Pel que fa als cameos de Batman i Flash, sí que ajuden a intentar donar una cohesió a aquest univers, però no produeixen l’efecte que haurien de causar. Flash encara no ha estat presentat així que, més enllà d’un únic plànol en què es manifesta amb un uniforme terrible, res més. I pel que fa a Batman, té dues aparicions enmig dels flashbacks del principi. És culpa del muntatge que l’aparició de l’home rat-penat no tingui la força que se li suposaria. La seva aparició hauria quedat genial com a pròleg i hagués donant a la pel·lícula l’obertura potent que li falta. Una persecució amb cotxe al principi  entre Batman i el Joker hauria estat vibrant. Malauradament no ha estat així i el millor de Batman que veiem en aquesta pel·lícula és l’escena dels crèdits que ens recorda poderosament a la dels postcrèdits d’Iron Man o a la d’El increíble Hulk, ambdues del 2008.

Escuadrón suicida és una pel·lícula plena de soroll que intenta dissimular la seva absoluta buidor. Esdevé la personificació feta pel·lícula d’un bunyol de vent que intenta tapar les seves vergonyes amb molta fressa i una excel·lent selecció musical que és incapaç de trobar-li cap sentit narratiu com sí feia Guardianes de la Galaxia. L’únic objectiu d’això és que la gent no s’avorreixi mentre li expliques el no-res i el sense sentit, però quan li veus el truc et passa el que a mi, que m’he avorrit.