Hi ha certs racons de l’Empordà que, més que veure’s, s’han de descobrir. Són llocs on la bellesa es confon amb un cert esperit malenconiós, com si en la seva quietud s’amagués una mena de sabiesa ancestral. La Costa Brava, amb les seves cales misterioses, els poblets banyats per un mar impertorbable, ha estat sempre un indret propens als secrets. I així, talment com en les novel·les d’intriga, a les dècades passades s’hi van forjar històries d’espionatge, d’enigmes i d’ombres. En aquest article, sense pretensions detectivesques, repassarem com els vaivens de la història van portar espies, conspiradors i tota mena de personatges, entre la remor de les onades i el silenci de les nits.
La Primera Guerra Mundial i el naixement de les ombres
Quan va esclatar la Gran Guerra, aquí a l’Empordà poc es podien imaginar que el conflicte europeu tindria ressò en aquestes terres. Però els ports de Palamós, Roses i Sant Feliu de Guíxols, d’una activitat comercial ben modesta, van esdevenir un bullidor de rumors. Els alemanys, aprofitant el negoci del suro i les connexions comercials que tenien per aquí, van instal·lar-s’hi com qui no vol la cosa. Però no ens enganyem, els qui van venir no eren simples comerciants: eren agents, espies que passaven informació a la metròpoli, al país germànic, sobre els moviments marítims que els convenien.
No va tardar a aparèixer una mena de “germandat” d’espies i informadors locals, gent que per una raó o una altra es posaven del seu costat. I és que la neutralitat oficial d’Espanya era una farsa. Aquí cadascú era del bàndol que més li convenia, i els ports empordanesos, sota la façana de tranquil·litat, esdevenien nius de contraespionatge, amb alemanys i aliats movent-se com peixos dins la mar, cadascú amb la seva missió.
Sant Feliu de Guíxols i l’ombra del Tercer Reich
Amb la Segona Guerra Mundial, les ombres que havien començat a bellugar a la costa es van tornar ombrívoles, més fosques encara. A Sant Feliu de Guíxols, un lloc de pau mal entesa, s’hi establí una casa ben curiosa, un “Hogar Alemán”, per dir-ho amb propietat. Aquesta casa, un xalet conegut com Can Casas, es va convertir en un lloc d’acollida per viatgers germànics i altres “voluntaris” que hi arribaven amb estranyes credencials. El Partit Nazi mateix hi enviava gent, joves que havien d’aprendre a mantenir alta la bandera hitleriana.
A les nits, quan el silenci esdevenia dens, ningú sabia qui passava per les carreteres solitàries. Les Joventuts Hitlerianes es passejaven per la vila amb una dignitat inquietant, i els agents locals feien la salutació feixista com si fos el més normal del món. Aquest “Hogar” era més que una casa: era un centre d’operacions de les quals, els empordanesos, poc en sabien, però que intuïen.
Josep Pla, entre l’escriptor i l’observador
I no podem oblidar en Josep Pla, el de Llofriu, que, com sempre, vivia a la seva manera. Pla era un home que mirava de lluny, que passava els seus dies en un racó o altre de l’Empordà, però que, per alguna estranya raó, semblava estar a tot arreu. A Pla el van enviar a França, on treballava d’informador amb la discreció que només un català empedreït podia mantenir. Alguns diuen que era espia, altres ho neguen, però una cosa és certa: ell sabia escoltar, i la seva curiositat no tenia límits.
Durant els anys convulsos de la guerra, Pla va estar en contacte amb la intel·ligència americana, o almenys això diu la llegenda. Cert o no, ell sempre s’ho va prendre amb aquella indiferència empordanesa que el caracteritzava. Més endavant, li arribaven rumors d’un desembarcament a la costa, i ell, tot observant les onades, es preguntava si realment aquell xivarri arribaria fins a les platges de Palafrugell.
Palafrugell i l’espionatge casolà
La vida quotidiana al Baix Empordà tampoc es va mantenir aliena a les tensions. Al carrer de la Caritat de Palafrugell, hi havia un veí que escoltava les transmissions de la BBC com qui escolta el brunzit d’una abella. La seva ràdio, instal·lada amb enginy dins un test al rebedor, sintonitzava les notícies dels aliats en silenci, amb la por que algú el denunciés. I així va ser. Un dia, el veí passavolant que creuava el carrer va fer una denúncia, i el pobre home va rebre la visita de l’agutzil.
Tot això passava mentre alguns vilatans parlaven dels “germanòfils” i els “anglòfils” com qui parla del temps. Era la parla de cafè, les converses que es tenien a les tavernes amb un vi a la mà. No era estrany que un simple sastre tingués la seva opinió sobre Hitler o Churchill, ni que el barber del poble fes comentaris sobre les armes que passaven pel port. Així es vivia la guerra al poble: amb l’aire dens de rumors i mirades de reüll.
La fi de les ombres i l’arribada de la llum
A mesura que el conflicte s’anava apagant, les ombres també es van diluir. Però els records quedaven. Els pobles de l’Empordà recuperaven la seva quietud, però ja res era del tot igual. Els espies havien marxat, els qui els acollien tornaven a fer la seva vida, i en Pla, amb la seva calma de sempre, escrivia, observant, com qui espera veure si el mar amaga algun nou secret.
L’Empordà, amb els seus pins, les roques i les cases blanques, va tornar a ser aquell indret tranquil de sempre, però el record d’aquells anys d’espionatge, com una ombra que s’esvaeix lentament, va quedar gravat per sempre a la memòria de la gent. Ara, quan un empordanès contempla el mar, sap que en el seu silenci hi ha més coses de les que sembla. I així, amb aquella saviesa callada, l’Empordà guarda les seves històries amb l’amor discret amb què es guarden els secrets d’un vell amic.
