Ara que hem començat a treure el cap de les llodrigueres, veiem l’entorn natural en el seu màxim esplendor. Sense nosaltres, la terra ha seguit el seu curs sense traves. La primavera ha esclatat magnífica, plena d’aigua, amb uns cels purs com potser no es veien des dels albors de l’era industrial. Sense els nostres fums i el nostre petroli, els motors que impulsen el capitalisme depredador, terres, mars i aires s’han revitalitzat d’una manera sorprenent. Sense nosaltres, la fauna ha tornat a sentir-se part d’aquest planeta únic que ens dona vida a tots, i no simples intrusos que malden per sobreviure entre més de 7 mil milions d’humans amenaçadors.
El nostres paisatges reconstituïts ens llancen una sèrie d’interrogants. Què farem davant l’evidència que el nostre sistema econòmic i polític ens està enverinant? Com escapar del xantatge amb que se’ns fa còmplices de la nostra pròpia destrucció a canvi d’un salari per a poder consumir tot allò que ara hem vist que no necessitem? Estem disposats a fer alguna cosa, o esperarem que algú altre, d’allà dalt, ens porti La Solució?
Res fa pensar que el sistema sigui capaç de moure’s en la direcció que s’hauria de moure per a salvar el planeta d’efectes molt més devastadors que el del COVID, més enllà de mesures de cara a la galeria. Massa interessos entortolligats, massa benefici fàcil a gran escala per a uns pocs amb el poder d’impedir el benefici necessari per a tots. Així les coses, gaudim d’aquesta primavera que potser no tornarem a veure mai enlloc.
La dada per l’esperança és que la Terra només ha necessitat menys de dos mesos per a regenerar-se. Potser, i mentre no trobem un recanvi del sistema, fora bo que cada any ens confinessin un mes a casa a tots.
Temps de lectura: < 1 minut
