L’estiu a casa nostra és un món apart. Època de vacances pels altres, pel modern indiqueta sol ser el temps d’esllomar-se fort i emplenar el calaix que ens permeti de passar l’hivern amb aquell nostre tarannà. O solia. Perquè el costum solidifica a base d’estables repeticions, un any rere l’altre, un estiu rere un altre, i ens hem avesat a viure segons un model que, potser, ja no és tal. I és que el món d’avui canvia a tal velocitat que és fa difícil atrapar-lo. Amb tot, els humans necessitem de la repetició i l’estabilitat per entendre el món que ens embolcalla, i si aquest és massa fugisser, massa líquid, preferim agafar-nos a un fotografia fixe que ens resulti prou amable i ens expliqui què som i per què, encara que la fotografia ens mostri un paisatge d’extenses pinedes verges, camps de conreu i pescadors arran de mar.
Hi ha, per exemple, la fotografia fixa del propietari del petit negoci de platja que en tenia prou amb tres mesos de feina per reeixir l’economia anual; o la del treballador de temporada, que a base d’hores i més hores aspirava a viure, durant uns mesos, en el miratge de la gent normal, és dir, aquella que amb el seu sou pot pagar-se unes vacances a la Costa Brava. Són, aquestes, fotografies amables d’un temps idealitzat, perquè el passat sempre fou millor i més comprensible, que és del que es tracta.
Però el capitalisme global i les cícliques crisis sistèmiques que l’acompanyen han canviat totes les regles del joc. Efecte dominó, el resultat d’un món interconnectat en el que els rics ho són cada vegada més i la desigualtat creixent s’apropa als indicador anteriors a la creació dels anomenats Estats del Benestar, invaliden les fotografies que ens han fet de model on agafar-nos. Perquè avui, pocs negocis, si és que en queda cap, poden acumular suficient riquesa com per viure’n la resta de l’any, i els treballadors de temporada segueixen treballant de sol a sol, però amb uns salaris que amb prou feines arriben per pagar-se un lloguer, el menjar de supermercat low cost i no massa més enllà.
Amb tot, seguim volent viure l’estiu com els vivíem abans, però cada vegada se’ns fa més difícil reconèixer la instantània. Aquelles platges del record amb musclos a les roques i aigües vibrants ara són annexes de les grans ciutats, espais massificats on aparcar és una quimera i on es fa impossible trobar un espai per a desconnectar. Clar que potser és que ja no els necessitem, aquests espais.
A mi, com a pare, em queda el consol de veure que la canalla encara gaudeix de l’estiu com el fruíem nosaltres, perquè ells no en tenen, de passat. Però m’angunia una mica el pensar que aquest món brut i precari que els estem deixant sigui, per a ells, la fotografia fixa, l’ideal al que aspiren a tornar-hi quan mirin enrere d’aquí a unes poques dècades. El futur dirà.
Mentrestant, aprofitem i gaudim de l’estiu els que encara puguem mínimament fer-ho. Però fem-ho pensant, també, amb els que vindran. Bones vacances a tothom.
