S’obre el teló i apareix una persona en el despatx de casa seva. La persona s’asseu, obre l’ordinador, engega la pantalla i espera el moment per començar. I així, repetidament, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes.
Així s’escenificaria la rutina de la COVID, la rutina del tele-treball, la rutina de la nova normalitat de la docència a la universitat.
Baixa el teló.
Quan es torna a aixecar, ens trobem en un pis, una taula de menjador i 4 joves amb un portàtil i uns auriculars. No parlen, no interactuen, però escolten. Escolten les classes a distància que durant aquest curs 2020-2021 s’ha convertit en la norma, en la nova normalitat.
Torna a baixar el teló.
S’aixeca per última vegada, i apareix el narrador, la consciència grupal que conformen els professors i l’alumnat universitari. Així, el narrador ens explica la frustració d’ambdues parts, la necessitat de veure’s, de compartir-se, la necessitat d’expressar interès. Però per sobre de tot, el narrador explica com l’experiència d’aprendre en aquesta nova normalitat, ha esdevingut rutina, ha esdevingut individual. I l’aprenentatge, en cap cas, pot ser-ho.
I bé, deixeu que aparegui jo, el professor. Un professor conscient que la docència online a la universitat s’ha convertit en un espai de suport de l’aïllament social. Més important que el propi coneixement que volem transmetre, les nostres classes esdevenen un suport humà, un intent de col·lectivitzar-nos encara que sigui des de la distància.
Per tant, a tots aquells universitaris, no patiu, tornarem a fer de les aules el nostre amfiteatre. Tornarem a fer de l’educació un procés col·lectiu.
Ens veiem a les aules!
