Fa molts anys, potser ja deu, en un congrés a Roma, em van asseure al costat d’un home vell i savi, israelita. Parlant parlant em va acabar dient “Europa ja és vella, Estats Units està en declivi moral, i no hi tenim res a fer davant de regions amb poblacions més joves, Àfrica i Àsia ens passaran al davant, i la Xina dominarà el món.”
Jo soc de la generació Erasmus, dels que vam veure fer-se la Unió Europea, i a la Comissió li dec un tou de finançament sense el qual no hagués pogut fer ni una dècima part de la meva carrera professional. Al llarg dels anys he vist des d’una suspicàcia inicial a l’establiment de lligams que han esdevingut importants en l’àmbit social, legal i econòmic.
El després ja el sabem tots: la caiguda és imparable i des de la pandèmia de la COVID que no aixequem cap. Europa és una idea antiga i té raó de ser, malgrat que tantes vegades l’hem maleït – jo també- per polítiques fetes a mida d’altres latituds i errors garrafals amb conseqüències desastroses. (I sinó, recordeu la destrossa en l’agricultura, per no parlar de l’assassinat recent de la indústria pesquera).
Però una Europa desindustrialitzada, a la cua de producció, sense avantatge competitiu i sense creure’s a ella mateixa, té tots els números de no pintar res en el panorama mundial, i crec que com menys pinya fem, més se’ns menjaran amb patates i tot anirà de mal en borràs (encara més).
I sí, jo també penso que nosaltres tenim molt més en comú amb la resta del Mediterrani que amb uns senyors que viuen a Hamburg, i de vegades em passa pel cap la pregunta de “a mi total què em soluciona Europa?”. Però després, si ho rumio bé, de seguida penso que sí que me soluciona, sí que hi ha oportunitats, sí que n’hem tret, i sí que aniria bé que hi creguéssim una mica, també perquè Europa és mirar enfora i respirar, mentre que l’alternativa és podrir-se en aquesta bassa morta i resclosida que és Espanya.
