Aquests darrers dies de pluja i grip, m’ha obligat a estar a casa més del que acostuma a ser habitual.
He aprofitat per seguir fent endreça del molt material acumulat en més de quaranta anys de dedicació al mon de la planificació, la gestió i la transformació turística.
Navego entre la coherència de llençar-ho tot, que si mai ho necessites ho trobaràs a Google i aquesta síndrome de guardar allò, que en algun moment t’ha semblat rellevant.
Em proposo llençar molt i acabo llençant molt menys.
Entre els retalls que he rellegit i després servat, hi ha un article de l’Eugeni Madueño, a les planes salmó de la Vanguardia, del 10 d’octubre de 2006, sota el títol “Un país, un paisaje”, en castellà.
El remarcat era “la Generalitat y entidades de la Sociedad civil decidiran en el Observatori del Paisatge como y que hay que respetar”.
Aquests titulars els podríem fer servir encara avui, perquè el respecte al paisatge, es una qüestió cultural i de bon gust, i malauradament aquestes son virtuts que escassegen.
Avui que he pogut tornar a sortir, només en un matí, m’he topat amb els apartaments de Sa Riera que miren a tramuntana, el club Mediterranée a tocar de l’esglèsia de Llofriu i les noves drassanes de Mont-ras, arran de la C-31.
On no en hi ha, no en pot rajar.
