L’exili de Calders li aportà una visió molt diàfana d’Amèrica i les amèriques. Un lloc en el qual pot passar de tot, afirma, i que si no passa allà, és que no pot passar enlloc, sembla. I sobre això versa aquest conte, sobre un fet excepcional que es produeix a les amèriques.
Els protagonistes són una família de refugiats europeus, talment com ho podrien haver estat els Calders, que es reuneixen per obrir els presents portats pel pare Noel. Els nens, en tant que nens, s’abraonen a obrir els seus regals però s’aturen sorpresos veient uns regals adreçats pel PARE i la MARE. Davant la sorpresa, la mare es mira el pare amb il·lusió: té clar que és un regal d’ell que no s’esperava. Una bona sorpresa. Però quan la mare obre el seu regal i veu un abric de visó no s’ho pot creure. El pare encara menys: ell no li ha regalat l’abric. Ni l’abric ni res, per ser precisos. Però veient el gran regal que ella ha rebut, els llença salvatjament a buscar el paquet amb el seu nom: “a dins hi havia un relloge d’or de marca” i, precisa Calders, “d’aquells que no deixen dubte quant a la seva autenticitat.”
Arribats a aquest punt, plantejada la sorpresa, tot rau en la reacció. Així com la família de Gregor Samsa decideixen ignorar la seva metamorfosi i continuar amb la seva vida, aquesta família europea també ha de prendre una decisió sobre com actuar. I la prenen. Oi tant si ho fan. El pare esdevé un home gelós que qüestiona a la mare sobre l’origen d’aquell abric de pells. La mare diu que ho sap pas d’on ve, però el pare no la vol creure imaginant amants sota les pedres. De res serveix que la filla digui que els regals els ha portat el pare Noel, que ells li havien demanat un abric per la mare i un rellotge pel pare. Ningú se la creu i la mare decideix marxar del menjador. Moment que aprofiten els nens per obrir els seus regals i descobrir que el pare Noel no havia estat tan generós amb ells.
I, rematant el conte, amb cinisme, amb cert deix de moral, la criada índia reflexiona que el pare Noel no l’ha encertat pas perquè no ha fet feliç a ningú, potser perquè no pot, perquè, com diu ella, els blancs “prediquen unes coses i en practiquen unes altres.” És a dir, expliquen el conte del Nadal, del pare Noel, dels regals que porta, però ni ells mateixos s’ho creuen. Per això, conclou la criada, “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”
I quanta raó té.
