Als darrers dies de setembre, quan ja s’està més bé al sol que a l’ombra, podem donar per acabada la temporada d’estiu; amb una anyada bona pel que fa al turisme i als estiuejants.
Els restauradors, els càmpings, els hotels i apartaments, i també els supermercats i les botigues dels pobles de la Costa Brava, faran la seva avaluació segons el que han venut i el que hi han guanyat.
Però no tot és el benefici econòmic; cal considerar altres aspectes: socials, ecològics, artístics,…
Potser com mai, en aquest estiu que ha estat el del meu setanta-cinquè aniversari de naixement, he assistit a molts concerts de bona música: al Festival de Torroella de Montgrí, i també a Pals i Begur,..
A nivell ecològic, a part de les ferides que seguim fent a tants llocs de la Costa que tenen molt poc temps d’ocupació, hem viscut un estiu que ha estat dels més secs dels darrers anys: la pluja no ha fet gaire presència als nostres boscos i pantans. Fins i tot les vinyes han avançat la collita de dues a tres setmanes de mitjana.
Avui, quan escric, dilluns 26 de setembre, he tingut el goig de poder participar en un dinar pantagruèlic, en un cèntric restaurant de Begur; hi érem els restauradors i personal, els proveïdors de subministraments, i un grup d’amics: tots plegats, una quinzena de bons amics, que l’hem viscut amb molta gatzara i bona vianda i beguda.
Hi he endevinat un signe dels temps que estem vivint: acabem una temporada estranya, que ve després de dues anyades de pandèmia, i en la que ha estat difícil de cobrir els llocs de treball; i ara, acabat l’estiu, ens deixa una sensació de buidor, de molt d’atur, i que ens farà viure una tardor-hivern molt freda i amb una crisi galopant; amb una inflació que farà molt mal a les persones que abans es consideraven classe mitjana.
Potser comencem a adonar-nos que el monocultiu del turisme no ens permet viure amb dignitat tot l’any.
