Theodore Melfi, realitzador de St. Vincent, aquella simpàtica pel·lícula en què Bill Murray feia de vell rondinaire, ara que hi penso no sé si això és una pista molt bona. En tot cas, Melfi adapta un llibre de Margot Lee Shetterly sobre la història de tres brillants matemàtiques de raça negra de la NASA, que en els anys 60 van treballar en l’ambiciós projecte de posar en òrbita a l’astronauta John Glenn. Les tres dones treballaven en un edifici amagat i tenien fonts, banys i menjadors segregats de la resta de treballadors.
Entre el repartiment trobem a Taraji P. Henson (absolutament genial) i Octavia Spencer, en els papers principals, mentre que els secundaris recauen sobre Kevin Costner, Kirsten Dunst i Glen Powell.
Figuras ocultas ens narra moltes coses en paral·lel. La principal, la qüestió racial i la segregació que vivia la població afroamericana. La NASA va ser de les primeres institucions que, tot i que no tothom ho veia clar, en fer les primeres passes a eliminar aquesta absurda separació de races. Aquestes noies negres que tenia la NASA eren unes grans matemàtiques, uns cervells privilegiats en un moment en què la carrera espacial contra Rússia era una prioritat, i que els ordinadors encara no s’havien consolidat ni eren capaços de fer càlculs més avançats que els humans. Representatiu d’això és el moment en què John Glenn, dins el coet, no es fia dels càlculs de l’ordinador i demana que sigui el personatge que interpreta Taraji P. Henson que confirmi el resultat de la màquina. Aquesta no només el confirma sinó que hi posa més decimals.
El retrat del racisme que ofereix la pel·lícula és molt proper. No veiem ni violència ni res semblant, només petites actituds que defineixen comportaments racistes que tampoc estan tan lluny, malauradament.
La recreació d’aquests principis dels anys 60 també és excel·lent i és fàcil deixar-se endur per l’ambientació. Figuras ocultas sap transmetre emotivitat i sap ser reivindicativa i alegre al mateix temps. El seu premi, estar entre les nominades als Oscars a la millor pel·lícula de l’any.
Entre el repartiment trobem a Taraji P. Henson (absolutament genial) i Octavia Spencer, en els papers principals, mentre que els secundaris recauen sobre Kevin Costner, Kirsten Dunst i Glen Powell.
Figuras ocultas ens narra moltes coses en paral·lel. La principal, la qüestió racial i la segregació que vivia la població afroamericana. La NASA va ser de les primeres institucions que, tot i que no tothom ho veia clar, en fer les primeres passes a eliminar aquesta absurda separació de races. Aquestes noies negres que tenia la NASA eren unes grans matemàtiques, uns cervells privilegiats en un moment en què la carrera espacial contra Rússia era una prioritat, i que els ordinadors encara no s’havien consolidat ni eren capaços de fer càlculs més avançats que els humans. Representatiu d’això és el moment en què John Glenn, dins el coet, no es fia dels càlculs de l’ordinador i demana que sigui el personatge que interpreta Taraji P. Henson que confirmi el resultat de la màquina. Aquesta no només el confirma sinó que hi posa més decimals.
El retrat del racisme que ofereix la pel·lícula és molt proper. No veiem ni violència ni res semblant, només petites actituds que defineixen comportaments racistes que tampoc estan tan lluny, malauradament.
La recreació d’aquests principis dels anys 60 també és excel·lent i és fàcil deixar-se endur per l’ambientació. Figuras ocultas sap transmetre emotivitat i sap ser reivindicativa i alegre al mateix temps. El seu premi, estar entre les nominades als Oscars a la millor pel·lícula de l’any.
- Publicitat -
