El món tal i com l’hem conegut s’enfonsa. La victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes ha precipitat un nou ordre imperial que s’està imposant a tot el planeta i a gran velocitat. Un món on els poderosos, és a dir els rics, imposaran per la força a la resta de població -població sobrant, prescindible i inútil si no és per a consumir i explotar- la seva visió de com són i com han de ser les coses per tal que ells hi continuin guanyant. És la conseqüència final d’un sistema en crisi, el capitalista, que només ha fingit ser democràtic mentre ha remat amb el vent a favor. I que ha decidit morir matant.
Tres grans actors tenen previst repartir-se el pastís planetari: EEUU, Rússia i la Xina. Tots els demés passem a ser actors secundaris, en el millor dels casos, com és el cas dels europeus. Habituats a seure a la taula dels poderosos, aquest nou rol reservat als antics colonitzadors del món sencer ens ha enxampat amb els pixats al ventre, totalment descolocats.
L’onada reaccionària, quan no obertament feixista, que flagella el món, i el vell continent en particular, n’és la conseqüència. En aquest nou ordre mundial tots volen formar part de l’equip vencedor, i molts europeus, acostumats a ser el melic del món, més que ningú altre. Ningú vol acabar al bàndol dels dèbils, dels vençuts, i els europeus correm patètics a seguir l’estela dels poderosos al crit de Salvem Europa o Salvem Catalunya, en versió ridículament particular.
El que passa és que menjar amb els rics no surt de franc. Si volem seure a la seva taula, ens ho haurem de guanyar demostrant que en som dignes. I si no tens petroli o minerals estranys sota els peus, només pots guanyar-te el plat a taula embrutant-te les mans de sang, massacrant els més dèbils sense pietat. Immigrants, wokes i feministes són els nous rojos, separatistes i masons. I Israel és el far.
Doncs amb mi que no hi comptin, estimats oients de ràdio Capital. Jo me’n baixo d’aquest món que ha decidit fer de la maldat, del filldeputisme, la seva bandera i valor principal. Jo em quedo a l’Empordà. I si mai venen a picar a la porta de casa aquests nous feixistes, que sàpiguen que els rebré amb la destral a la mà.
