Sobre la carrera espacial dels Estats Units ja existeix una pel·lícula de referència, Escollits per a la glòria. A First Man. El primer hombre també es parla de la carrera espacial, però es posa el focus en el camí que va portar l’home a la lluna i sobretot en la figura de Neil Armstrong. Tot i centrar-se en un part diferent de la carrera espacial, First Man s’assembla molt a Escollits per a la glòria per com tracta els personatges i a les famílies dels astronautes.
El responsable d’explicar-nos-ho ha estat el realitzador Damien Chazelle, que va triomfar amb les seves dues pel·lícules anteriors, Whiplash i La La Land. Ryan Gosling interpreta a Neil Armstrong amb la seva manca d’expressivitat habitual, la qual desconec si també la tenia Armstrong, però que tampoc li va malament al personatge, qui després del trauma de la mort de la seva filla, deixa de somriure i expressar cap tipus d’emoció, convertint-se en un individu molt fred.
La pel·lícula es basa en la biografia de l’astronauta Neil Amstrong escrita per James R. Hansen i comprèn el període entre 1961 i el 1969, en el qual Amstrong va comandar la missió de l’Apolo XI.
La característica principal de la pel·lícula és que intenta posar l’accent en les emocions i en com viuen les famílies dels astronautes les seves llargues absències i com han de viure amb la possibilitat que cada vegada que se sotmeten a un simulacre o surten a l’espai no tornin vius.
Chazelle ha volgut que la pel·lícula fos visualment diferent de la resta que han tocat el mateix tema o semblant. Segurament la que ens vingui primer al cap sigui Apolo XIII, la pel·lícula de Ron Howard. En aquesta ocasió presenciem poquíssims plànols objectius i la majoria són objectius. Cada vegada que veiem a Ryan Gosling que entra en òrbita o la mateixa arribada a la lluna, Chazelle no ens ensenya grans efectes especials, sinó que ens mostra la cara, sobretot els ulls de Ryan Gosling, i el que ell veu des de la reduïda cabina en la qual viatja. El temps a la lluna tampoc és massa, la pel·lícula es concentra a explicar-nos tot el que va passar fins a arribar allí i el cert és que la fita la despatxa de pressa. Això sí, ens regala els moments clau que tothom espera.
First Man està desvestida d’èpica. Incideix contínuament en la quotidianitat de la feina dels astronautes i en el fet en què pel que la gent percep com un heroi, pels seus protagonistes només és feina. I és que First Man no és una pel·lícula ni èpica ni heroica, més aviat és un drama, molt dur en alguns moments.
Chazalle ha rodat de manera molt diferent de les seves anteriors pel·lícules. L’ús de la càmera objectiva fa que sovint maregi a l’espectador, sobretot en les seqüències de proves o viatge en què la càmera es mou d’igual manera que la cabina. Com espectadors arribem a sentir una sensació de mareig, sinó igual, sí percebem algunes sensacions semblants a les que devien sentir els astronautes.
First Man és un homenatge a la figura de Neil Armtrong, a vegades excessivament fred, per la qual cosa pot no connectar a tots els espectadors. En tot cas, l’exploració que fa de la persona d’Armstrong és brillant. Per altra banda, el mèrit artístic i visual de la pel·lícula és arriscat i d’enorme bellesa. Chazelle ha tingut la virtut d’oferir-nos una nova visió d’una història sobradament coneguda, amb la qual reafirma la seva personalitat com a cineasta. Tècnicament virtuosa i narrativament immersiva, tan sols li hem trobat a faltar el factor de més calidesa que sí que tenia Escollits per a la glòria.
El responsable d’explicar-nos-ho ha estat el realitzador Damien Chazelle, que va triomfar amb les seves dues pel·lícules anteriors, Whiplash i La La Land. Ryan Gosling interpreta a Neil Armstrong amb la seva manca d’expressivitat habitual, la qual desconec si també la tenia Armstrong, però que tampoc li va malament al personatge, qui després del trauma de la mort de la seva filla, deixa de somriure i expressar cap tipus d’emoció, convertint-se en un individu molt fred.
La pel·lícula es basa en la biografia de l’astronauta Neil Amstrong escrita per James R. Hansen i comprèn el període entre 1961 i el 1969, en el qual Amstrong va comandar la missió de l’Apolo XI.
La característica principal de la pel·lícula és que intenta posar l’accent en les emocions i en com viuen les famílies dels astronautes les seves llargues absències i com han de viure amb la possibilitat que cada vegada que se sotmeten a un simulacre o surten a l’espai no tornin vius.
Chazelle ha volgut que la pel·lícula fos visualment diferent de la resta que han tocat el mateix tema o semblant. Segurament la que ens vingui primer al cap sigui Apolo XIII, la pel·lícula de Ron Howard. En aquesta ocasió presenciem poquíssims plànols objectius i la majoria són objectius. Cada vegada que veiem a Ryan Gosling que entra en òrbita o la mateixa arribada a la lluna, Chazelle no ens ensenya grans efectes especials, sinó que ens mostra la cara, sobretot els ulls de Ryan Gosling, i el que ell veu des de la reduïda cabina en la qual viatja. El temps a la lluna tampoc és massa, la pel·lícula es concentra a explicar-nos tot el que va passar fins a arribar allí i el cert és que la fita la despatxa de pressa. Això sí, ens regala els moments clau que tothom espera.
First Man està desvestida d’èpica. Incideix contínuament en la quotidianitat de la feina dels astronautes i en el fet en què pel que la gent percep com un heroi, pels seus protagonistes només és feina. I és que First Man no és una pel·lícula ni èpica ni heroica, més aviat és un drama, molt dur en alguns moments.
Chazalle ha rodat de manera molt diferent de les seves anteriors pel·lícules. L’ús de la càmera objectiva fa que sovint maregi a l’espectador, sobretot en les seqüències de proves o viatge en què la càmera es mou d’igual manera que la cabina. Com espectadors arribem a sentir una sensació de mareig, sinó igual, sí percebem algunes sensacions semblants a les que devien sentir els astronautes.
First Man és un homenatge a la figura de Neil Armtrong, a vegades excessivament fred, per la qual cosa pot no connectar a tots els espectadors. En tot cas, l’exploració que fa de la persona d’Armstrong és brillant. Per altra banda, el mèrit artístic i visual de la pel·lícula és arriscat i d’enorme bellesa. Chazelle ha tingut la virtut d’oferir-nos una nova visió d’una història sobradament coneguda, amb la qual reafirma la seva personalitat com a cineasta. Tècnicament virtuosa i narrativament immersiva, tan sols li hem trobat a faltar el factor de més calidesa que sí que tenia Escollits per a la glòria.
- Publicitat -
