Jo, que sempre parlo de postals en el sentit d’immortalitzar llocs, sentiments, reflexos de l’ànima o de qualsevol esperit lliure que navega entre les onades i el vent entremaliat de l’Empordà, avui parlaré de fotografies, si m’ho permeteu.
Dins d’una postal emmarques tot allò que et fa vibrar; d’una fotografia surten els flaixos de records i les llums més lluentes i les llums més apagades i avui tinc una entre les mans que vull compartir, la d’un company que en aquesta fatídica setmana s’ha anat com la Cristina Cervià, des de Girona, sense fer soroll però deixant una estela de flaixos que enlluerna a tot el que l’hagi conegut o que hagi compartit amb ell un dels caramels que sempre tenia a taula, endolcint converses i espais d’una jornada laboral.
Avui dia que la paraula ”company” es diu tan alegrement, és difícil trobar-ne un de veritat, i ell, sense cap mena de dubtes, ho és, davant de tot. I soc conscient: conjugo el verb en present i no en passat, perquè el que s’és, s’és, i no només es va ser. Present és cada matí quan miro de reüll la seva cadira, que malgrat que buida del seu cos, és plena de tota l’ expertesa que els anys li han donat i de totes aquelles converses mantingudes amb els seus altres companys; en el meu cas, menys de les que m’hagués agradat.
Només fa un any que vaig parlar amb ell per primera vegada i ara em queden moltes paraules, gestos, aptituds i actituds que no perdré, i no ho faré, perquè, en definitiva, aquests flaixos que emanen de la seva fotografia, apareixen cada dia amb la seva llum, enllumenant la seva presència, que en essència, ens deixa als que hem compartit un bocí molt petit però alhora molt gran de la nostra vida, més vida, més flaixos i més llums.
Fins demà, Xavier!!!
