De les grans matances de la Història, siguin del país que siguin el que més m’ha corprès es que tants milions de persones desapareguessin sense deixar rastre, sense haver pogut fer-se un lloc en la memòria col·lectiva. Per això, quan apareix un heroi anònim que entre tant oblit ressorgeix per recordar-nos qui eren vull creure que en el genocidi de torn, en mig de tanta ignomínia, hi balla una espurna de justícia.
Axis ho he sentit al conèixer la història de Francesc Boix, un barceloní de dinou anys, fotògraf, que exiliat d’Espanya al final de la guerra, i que ara, que fa 66 anys que va morir, el govern francès ha traslladat les seves restes mortals al cementiri Père Lachaise de París..
Francesc Boix va ser deportat al camp de Mathausen quan tenia 20 anus, on els nazis el feien treballar de fotògraf, lo que li donava certes facilitats per fer-se amb clixés que, un cop n’havia fet fotos, els deixava caure en un lloc determinat del camp on els agafava un altre pres que treballava a la bugaderia de desinfecció, Allà encara un altre, se’n feia el càrrec i els amagava a la fusteria on s’hi quedaven fins que un grup de nois fills de republicans que els nazis enviaven cada dia a treballar al poble veí, donaven el material a una dona que l’amagava darrera una pedra en la paret del jardí de casa seva.
Quan el 5 de maig de 1945, demà farà 72 anys, Mathausen va ser alliberat, Boix va recuperar els clixés de 2.000 imatges esfereïdores que va aconseguir fer publiques. Al poc temps els francesos el varen reclamar com a testimoni per declarar contra els alts càrrecs del Tercer Reich. Al judici de Nuremberg es varen presentar les fotos, amagades i salvades casi per miracle, que varen ser proves determinants per consolidar les acusacions, jutjar i declarar culpable a Ernst Kalten, Xef de la Gestapo i de la Oficina Central de la Seguretat del Tercer Reich, entre molts d’altres, i el mon va conèixer l’horror dels camps de concentració nazi on milers de deportats espanyols van perdre la vida i mai no han sigut reconeguts ni recordats per aquesta por sagnant dels nostres governants a parlar dels homes i dones que conformen la nostra memòria històrica des de la més absoluta veritat.
Francesc Boix va morir al 1951 als 30 anys, víctima de les seqüeles del seu pas per Mathausen.
El proper 15 de juny les seves restes seran exhumades del petit cementiri de Thiais, a les afores de París, per descansar en el famós i emblemàtic cementiri Père Lachaise: el màxim honor que França concedeix a un difunt.
Vull creure que no es només un honor per l’oblidat barceloní Francesc Boix, també ho es per la memòria d’aquells 9.000 espanyols i catalans, que víctimes no només dels nazis sinó de la manca de justícia del país on varen néixer, la legalitat del qual varen defensar amb l’exili i la vida, jeia oblidada en els llims de l’oblit sense un record en la historia, ni catalana ni espanyola.
