Frozen II

Seqüela de la pel·lícula d’animació del 2013, una de les de més èxit de Disney dels últims anys. Repeteixen en la direcció Chris Buck i Jennifer Lee.

Ambientada tres anys després de la pel·lícula original. Elsa, Anna, Kristoff, el ninot de neu Olaf i el ren Sven emprendran una nova aventura. En aquesta ocasió descobrir perquè el bosc màgic està bloquejat per una boira que impedeix que no hi entri ni surti ningú. A dins s’hi troben les respostes sobre la desaparició dels pares de les germanes protagonistes, així com el secret sobre l’origen dels poders d’Elsa. 

Abans d’anar a abordar la crítica, voldria deixar clar que la primera pel·lícula de Frozen la trobo molt fluixa i dels darrers anys, prefereixo altres clàssics com Big Hero 6 o En Ralph trenca internet. Admeto que no formo part del públic objectiu de Frozen. No obstant això, aquesta segona part m’ha semblat superior en tots els aspectes, ja que resulta entretinguda. 

Sí que li podem retreure que és una pel·lícula que no arrisca i que tota la trama resulta absolutament previsible. Però a favor, aposta per explicar-nos una història d’aventures, en contraposició de la típica història de princeses que era la primera. Princeses apoderades, això sí, però de princeses de tota la vida en el fons. És en aquest punt en què cal aplaudir a Disney en el tractament dels personatges femenins forts, en contraposició del que portava fent tota la vida. 

La trama de Frozen II és escassa, no s’aprofundeix per tal d’incloure molts números musicals. Masses i la majoria dels quals no aporten res ni fan avançar a la trama, només són números musicals. El millor número al meu gust ha estat el de Kristoff, que no deixa de ser una paròdia i un homenatge als temes romàntics pop dels 80, amb referències diverses a grups i cantants. Què voleu que us digui, m’encanta aquest personatge i el seu romanticisme totxo. 

Pel que fa a les cançons, he sentit crítiques en el sentit de què no hi ha cap tema que s’enganxi com el Let it go. És cert, però per mi això és una virtut, ja que l’he avorrit de trobar-la fins a la sopa. Al contrari, el tema principal d’aquesta, Into the unknown em sembla infinitament superior al Let it go, però sí, no s’enganxa. Prefereixo millors temes i menys enganxosos que no pas més enganxosos i musicalment més pobres. A més, Into the unknown és interpretat pel grup Panic! at the Disco al final dels títols de crèdit. M’ha encantat la seva versió roquera. Això sí, haureu de veure la versió catalana o en original per gaudir-la, perquè la castellana ha estat substituïda per una versió de David Bisbal que és per arrencar-se les orelles. 

Sobre els personatges, ja ho era a la primera, però en aquesta és claríssim, Anna és la més interessant de la saga, se sent com la veritable protagonista perquè és capaç de connectar millor amb l’espectador perquè Elsa, una vegada més, i deixeu-me fer la broma fàcil, és molt freda, i no transmet res que no porti la paraula merchandising incrustada com a publicitat subliminar. 

El pitjor de la pel·lícula és sense cap mena de dubte Olaf. Mentre el ren Sven agafa el rol de personatge simpàtic, Olaf és odiós. No recordo molt bé com era a l’anterior, però em dona la sensació que en aquesta s’ha elevat a la potència l’estupidesa del personatge fins a un punt que és completament insuportable. Entra al rànquing de personatges més odiats en el cinema al cantó de Jar Jar Binks. 

I deixo el millor de la pel·lícula pel final. El seu aspecte visual és espectacular, del millor de Disney en animació. La manera de representar els paisatges, els colors, el foc, la màgia… Et quedes amb la boca oberta.
Si en voleu més hem fet una ressenya també en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.