Ara que ja he tornat a trepitjar terra ferma, després de volar per sobre les onades del mar i a través de diferent països, tanco els ulls i, els paisatges, el clima meravellós del que he gaudit, forma ja part d’una meravellosa postal que s’inclou dins de la meva col·lecció.
Però realment el més important és el que em guardo a la butxaca: les paraules i els gestos d’aquells que m’han acompanyat en el viatge, uns gestos i unes paraules que tenen en comú un mateix idioma: el que neix dels batecs del cor. Després d’agafar un avió i arribar a Itàlia amb la il·lusió de fer la meva primera presentació a alta mar i fer arribar.
Des de dins i el meu estimat Empordà més enllà dels Pirineus, trobades fortuïtes i no tan fortuïtes amb diferents cultures han creat un ambient de germanor envoltat dels més autèntics sentiments, aquells que no entenen de diferències, sinó de semblances. Cada dia, quelcom més a compartir; cada dia, algú més que formava part d’un grup de persones que compartien paraules i gestos, gestos i paraules que anaven més enllà d’una simple conversa, d’un simple dia. I al cap i a la fi, què hi ha més enllà del que vivim? El que compartim.
I d’això realment ha tractat el meu viatge, de compartir la meva estimació pel que faig i on ho faig, d’escriure i descriure ja no un indret, sinó una forma de mirar i veure el que m’envolta i fer-lo visible amb els meus ulls als altres. I aquests altres han vist el que jo ja sabia: que sóc una privilegiada per poder realitzar els meus somnis a Girona, a l’Empordà i tan sols han fet falta gestos i paraules, paraules i gestos…
