Pascal Laugier es va fer un nom amb la polèmica Martyrs, una pel·lícula sense idea i argument que només se sustentava amb imatges violentes que buscaven la provocació perquè se’n parlés.
Ghostland comença interessant. Sota una mirada atenta al cinema de Tobe Hooper, i La matanza de Texas en particular, aviat comencem a apreciar alguna cosa en la seva trama que no funciona. De cop, arriba un gir inesperat per donar coherència allò què hem vist fins aleshores. Coherència? Una mica sí, però a canvi d’un gir que força la situació i converteix una pel·lícula que prometia en un torture porn avorrit de l’escola Saw.
La pel·lícula ens narra la història de dues germanes que es traslladen a viure amb la seva mare en una casa de la seva recent difunta tieta. Durant la primera nit a la casa, dos psicòpates hi entren i obliguen a la mare a defensar a les seves filles. Durant l’atac, les dues han tingut vivències diferents i han afrontat el trauma de manera diferent i les seves personalitats patiran una alteració. Al cap de 16 anys, una de les germanes s’ha convertit en una escriptora de novel·les de terror famosa, i l’altra encara viu amb la mare, incapaç de superar els fets d’aquella nit. Quan les tres es tornin a trobar en la mateixa casa en què van succeir els fets d’aquella fatídica nit, començaran a produir-se situacions rares.
Laugier juga al mateix que pel·lícules com A l’interior, despullar qualsevol coherència de guió per exposar el que vol, i oblida conscientment una possible lògica. Personalment, crec que això és enganyar a l’espectador i aquí crec que s’abusa d’aquest recurs. Ghostland, presentada en el darrer Sitges, em va semblar un bunyol considerable, ja que també resulta excessiva a tots els nivells i al final és un espectacle macabre sense cap sentit.
Ghostland comença interessant. Sota una mirada atenta al cinema de Tobe Hooper, i La matanza de Texas en particular, aviat comencem a apreciar alguna cosa en la seva trama que no funciona. De cop, arriba un gir inesperat per donar coherència allò què hem vist fins aleshores. Coherència? Una mica sí, però a canvi d’un gir que força la situació i converteix una pel·lícula que prometia en un torture porn avorrit de l’escola Saw.
La pel·lícula ens narra la història de dues germanes que es traslladen a viure amb la seva mare en una casa de la seva recent difunta tieta. Durant la primera nit a la casa, dos psicòpates hi entren i obliguen a la mare a defensar a les seves filles. Durant l’atac, les dues han tingut vivències diferents i han afrontat el trauma de manera diferent i les seves personalitats patiran una alteració. Al cap de 16 anys, una de les germanes s’ha convertit en una escriptora de novel·les de terror famosa, i l’altra encara viu amb la mare, incapaç de superar els fets d’aquella nit. Quan les tres es tornin a trobar en la mateixa casa en què van succeir els fets d’aquella fatídica nit, començaran a produir-se situacions rares.
Laugier juga al mateix que pel·lícules com A l’interior, despullar qualsevol coherència de guió per exposar el que vol, i oblida conscientment una possible lògica. Personalment, crec que això és enganyar a l’espectador i aquí crec que s’abusa d’aquest recurs. Ghostland, presentada en el darrer Sitges, em va semblar un bunyol considerable, ja que també resulta excessiva a tots els nivells i al final és un espectacle macabre sense cap sentit.
- Publicitat -
